De reüll
Funció al Liceu
Fins i tot alguns dels assistents a l’acte de Pedro Sánchez al Liceu han reconegut una posada en escena excessiva per acompanyar un discurs grandiloqüent que, més enllà d’apel·lacions a la concòrdia i a la convivència, al coratge i al retrobament, no va entrar en propostes concretes per avançar en el conflicte entre Catalunya i Espanya.
Es podrà dir que el que compta és la música més que la lletra, tot i que Sánchez sí que va deixar dits els límits infranquejables per on hauran de discórrer els nous actes del drama.
El president va parlar de diàleg, de nous inicis, de tornar a la política. Ha entès que, sense un gir de guió decidit, la trama no avança i que, des d’Europa, hi ha el risc que li esmenin el llibret. Per això s’ha vist obligat a modular la veu i fer un primer pas, del tot necessari però del tot insuficient. Sánchez va declamar belles paraules i va oferir la millor versió de l’unionisme espanyol. Amb tot, hi havia alguna nota discordant en l’ària del president. Potser el to autocomplaent de qui, exaltant la pròpia magnanimitat, resta valor al seu gest, o el deix condescendent, de perdonavides, d’aquell que, tot just fa uns dies, s’atorgava el poder suprem de decidir quan comença i quan acaba el temps per al càstig i el temps per al perdó.