Indults. Punt i principi

Indults. Amb gran pompa i un discurs ensucrat, Pedro Sánchez i l’establishment es van vestir de gala dilluns per anunciar-los. Concòrdia i estima i altres tòpics ressonant entre el pati de butaques del Liceu. Dimarts el Consell de Ministres els va aprovar i ahir els nou presos i preses independentistes van sortir lliures, al carrer. Ho són amb una mesura de gràcia arbitrària i agafada amb pinces, uns indults parcials i reversibles. Una condició que conté una amenaça latent sobre un propòsit polític, i es fa difícil no pensar que amb aquest dret a pròrroga l’Estat no pretén condicionar el compromís polític que els va dur a presó.

Els indults s’acompanyen, però, d’una nul·la proposta política. Sánchez ha parlat d’alleugerir el dolor, de gestos de bona voluntat per rebaixar la tensió del conflicte, d’entesa, d’unió. I és cert que en l’Espanya on l’alternativa és la dreta i l’extrema dreta –i un deep state disposat, com ja s’ha vist, a fer la guerra pel seu compte– aquesta aposta és valenta. I no és gratuïta. S’ha de reconèixer aquest gest com un primer pas. Però no és més que això: un moviment que s’ha fet esperar, ni més ni menys, que 1.356 nits. Tres anys i mig en què el PSOE es va afegir acríticament a l’aplicació del 155 i a l’estratègia demolidora de judicialitzar el conflicte.

Repressió. L’operació indults deixa al marge els exiliats. És part de la maniobra, perquè, per indultar, cal una sentència ferma. Per això, urgeix no oblidar què passa amb els més de 3.000 represaliats amb causes pendents. La setmana vinent –29 i 30 de juny– el Tribunal de Comptes ha citat vora 40 exalts càrrecs del govern del 2017, entre els quals Oriol Junqueras, Raül Romeva, Artur Mas i Andreu Mas-Colell, i els amenaça amb fiances milionàries que busquen la seva ruïna econòmica i l’embargament de tots els seus béns. S’afegeixen a les causes obertes al jutjat 13 de Barcelona, amb més de 29 investigats per desobediència, malversació i prevaricació; la investigació al TSJC, desenes d’alcaldes pendents de judici –alguns ja inhabilitats, com l’exconseller, Bernat Solé– i totes les causes obertes repartides per altres jutjats.

Si els indults són l’inici d’una nova etapa en favor del diàleg, el PSOE haurà de ser un actor proactiu per buscar una solució política per aquesta orquestració judicial que ha respost a una causa general contra l’independentisme. Ordres clares a la fiscalia i reforma de delictes arcaics com el de la sedició.

Com que en política les coses no són mai espontànies ni casuals, no es pot menystenir l’impacte que aquesta setmana ha causat la resolució del Consell d’Europa que equipara els mètodes repressius contra la dissidència d’Espanya amb Turquia, critica el delicte de sedició i insta a l’alliberament dels presos i a la retirada de les euroordres. Potser amb els indults, gairebé simultanis, el PSOE fa sortir l’Estat de l’assenyalament. Però ni atura la piconadora de la repressió ni esmorteix l’independentisme.

Amnistia i Autodeterminació. Podemos, a través del diputat Jaume Asens, ha impulsat la reforma de la llei de sedició, però el PSOE va rebutjar tramitar-la (afegint-se al bloc de PP, Vox i Cs) el passat mes de març. És recent aquesta negativa, com ho va ser votar a la mesa contra l’admissió a tràmit de la llei d’amnistia, el mes passat. Una de freda i una de calenta.

Però l’amnistia i l’autodeterminació hauran de forma part, inevitablement, de l’agenda política dels pròxims anys. La primera, perquè és l’única sortida al bardissar de la repressió política, l’única manera de fer taula rasa. I l’autodeterminació és la segona. Haurà d’anar acompanyada de victòries sostingudes de l’espai independentista en les diferents convocatòries electorals, com ha passat a Escòcia. Una victòria reiterada i un suport cada vegada més ampli convertiran l’autodeterminació o, si és massa grandiloqüent per a l’imaginari de l’esquerra espanyola, un escenari pactat, en l’única sortida. L’exercici democràtic com a final del trajecte.

Som, doncs al punt i principi. Indults. Després, diàleg. I, en aquest llarg mentrestant en què haurà quedat el procés, s’haurà d’aplegar i convèncer per ser més i ser una evidència inajornable.