Alegria, agraïment, dignitat i convicció

Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Carme Forcadell, Josep Rull, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez van sortir ahir al migdia de les presons a les quals mai no haurien d’haver entrat, però no són lliures del tot. És una evidència que l’indult millora les seves condicions i alleugereix el seu patiment, el de les seves famílies i el de molts catalans –també no independentistes– que troben una infàmia que s’hagin passat gairebé quatre anys empresonats. Però també és evident que continuen inhabilitats per a l’exercici de qualsevol càrrec públic i que es manté, damunt d’ells, l’amenaça que es revoqui la mesura de gràcia si cometen “un delicte greu”. Una amenaça arbitrària, jurídicament molt discutible i que s’allarga més o menys en el temps, segons qui sigui l’indultat amb uns criteris impossibles d’explicar.

Ja hi haurà temps per analitzar què representarà des d’un punt de vista col·lectiu la concessió dels indults. Ahir era el dia per escoltar la veu dels líders independentistes, que han patit injustament la pena de presó. I per alegra-se que siguin fora encara que, com va dir Carme Forcadell, l’alegria no és completa. Van donar una nova lliçó de dignitat. Tots. Una més, després de més de 1.300 dies tancats. Agraïts pel suport i l’escalf que havien notat des de fora, tots van tenir un record per als exiliats i per als centenars de represaliats. La presó no els ha vençut. Al contrari. Ha refermat les conviccions que els van condemnar a entrar-hi i n’han sortit reclamant l’amnistia i proclamant que continuaran treballant per la independència i els drets socials.

Gairebé al mateix temps que els nou presos polítics sortien al carrer, la dreta i la ultradreta espanyola mostrava la seva ira desfermada contra la mesura i el Consell General del Poder Judicial carregava contra la resolució del Consell d’Europa que posa en evidència l’Estat espanyol. L’altra cara de la moneda.