Hola, tu

Hola, tu. Fa dies que penso que hi ha llavis que no es rendeixen mai. Per anys i pandèmies que passin, sempre hi ets, amb aquests ulls de nen i aquest excedent de bondat. Dius que fer-me l’amor comença quan ens posem a parlar. Som la col·lisió de dues estrelles de neutrons provocant ones gravitacionals. Em vols viva, descansada, tranquil·la i una mica boja, i jo fa temps que comparteixo les hores amb una ansietat en plena metàstasi. Vine, deixa’m estimar-te. Aquesta vegada ho farem bé, sense pors forjades en passats absurds ni presses histriòniques d’adolescents eterns. No saps fer les feines a mitges, assegures, i el cap em dispara metàfores políticament incorrectes. Detestem tot allò que put a naftalina, a resclosit, a vida encallada. Moles fort. Enyores fort. Estimes fort. Creus en les nenes que poden volar sense unicorns i m’animes a clavar-te la mirada com quan érem al mirall del lavabo maquillant-nos alhora. Els superherois no estan tan bons com tu i tampoc no saben calmar el furor uterí de les dames en erupció. Fem una bona estampa. Frase teva. Però tens una vida que et xucla cap a una zona de confort estranya i jo fa anys que vaig perdre el llibre de les instruccions de l’estabilitat emocional. I sé que s’ha de treballar, però també em conec i no em poso límits, ni filtres, ni màscares. Potser per això quan em cau una gota de la teva suor a l’ull, la coïssor em recorda l’aigua de mar. Potser per això quan em mires des de dalt, els ulls et somriuen com si anessis en moto pel paradís. Potser per això quan som enmig del bosc, al ventre de la balena metàl·lica, creem oasis amb sabor de pecat.