“No sé si hauria de fer l'entrevista”

Quedem a primera hora del matí, amb un dia per estrenar. Arriba puntual amb una allau de somriures i preguntes per fer. Es treu les sabates, es posa còmoda i es cargola els cabells amb una tècnica digna de màster. La Sílvia és salvatge. Magnètica. Mística. Orgànica. I complexa: En el tu a tu desprèn la tendresa i la innocència d'una nena de 5 anys. Però damunt l'escenari té la fortalesa, duresa i solemnitat d'una dona sàvia, foguejada i viscuda.

FÍsica i mística: De petita, hiperactiva i artísticament superdotada. De gran, extraordinària. Té un enorme talent musical i una veu que remou, atrapa i sacseja. N'ets conscient? El dia que vaig descobrir que podia emocionar la gent cantant, vaig saber que em dedicaria a això. Va ser quan tenia 12 anys en una reunió social de rics, quan després de cantar la gent va plorar. Però si hagués sigut capaç d'emocionar fent pastissos, hauria tirat per aquí. Me la miro, me la crec, i li pregunto: Què em perdo si no sé cantar? Un moment de comunió, sinceritat i intimitat amb tu mateixa difícil d'explicar. És pràcticament una experiència física i mística.

precipicis i vErtÍgENs: La Sílvia necessita la música tant com la música la necessita a ella. Una prova és que aquest any la Sílvia ha deixat de ser una promesa per convertir-se en el gran nom del moment. Tothom la busca, tothom la vol. I ara què? Estic en un moment de canvi. Em toca parar, acomiadar-me d'alguns projectes, aprendre a dir que no i finalment treure un disc en solitari, amb les meves pròpies cançons. Això és el futur més immediat? Sí, tot i que a vegades dubto. A vegades penso que m'hauria de limitar a cantar per a mi, en la intimitat i prou. No sé si vull créixer més. ¿Fa vertigen veure el teu nom arreu i que tothom parli bé de tu? Sí. fa una mica de por. Potser per això no sé si hauria d'estar fent aquesta entrevista.

vicis i micos: Té una cara simètrica que només es desencaixa damunt l'escenari. Allà surt un dolor, un sentiment i un patiment que passen desapercebuts en el tu a tu. De prop, la Sílvia té un no sé què felí: celles generoses, llavis molsuts, ulls ametllats. Una bellesa atemporal i transversal que recorda un personatge de la mitologia grega. O Pocahontas. O fins i tot Eva, que va sucumbir al desig de menjar-se una poma. Què et tempta a tu? Viure altres vides. Sobretot, viure una mala vida. Com que no fumo, no bec i tampoc em drogo, m'agradaria entregar-me als excessos i veure què passa. I en una altra vida, què t'hauria agradat ser? Cuidadora de micos. M'encanten els micos.

La lola: Salvatge i desconcertant. La Sílvia té un punt ingenu que contrasta amb una part mística. Analitza i només després parla. Però sense respostes concretes. Què no s'imagina la gent de tu? Que sóc mare. Vaig tenir la Lola amb 23 anys. Ser mare és una de les grans coses que m'han passat. Tothom ho hauria de ser i no entenc com és que la gent no parla d'això 24 hores al dia. És un acte de generositat total que de cop et fa entendre moltes coses. ¿I com es compagina la rutina de ser mare amb la inestabilitat de la vida de l'artista? Envoltant-te de gent bona. Jo, a la vida, he tingut molta sort amb la gent que m'he creuat.

silencis i confessions: Flamenc, jazz, ètnica, havaneres. La Sílvia s'atreveix amb tot i no se la pot encasellar. Què escoltes quan arribes a casa? Res. Quan tanco la porta, necessito silenci. Nosaltres també ens quedem en silenci, i després de dues hores de confessions, intimitats i vivències, se m'apropa i fent-se un nus als cabells em pregunta: Què, com em veus?