De la incertesa a l’esperança

Vet aquí la sensació compartida amb la majoria dels docents en acabar aquest curs. Hem tingut les escoles obertes i hem pogut atendre el nostre alumnat. No les teníem totes quan vam començar al mes de setembre. Ens n’hem sortit prou bé.

Parlant amb la Núria, companya de claustre durant gairebé 25 anys, li vaig demanar que em resumís com ho havia viscut. I ho va fer amb la seva habitual precisió: “Al principi, estrès per la incertesa, la inseguretat i la sensació de perillositat; al final, certa satisfacció per la prova superada.” És un sentiment compartit tant pels companys docents com per les famílies. Amb les aules obertes, tots plegats tenim la percepció d’haver pogut ajudar el nostre alumnat en quelcom que va més enllà del currículum acadèmic i dels objectius pedagògics: atendre les seves necessitats emocionals. I això s’aconsegueix millor de manera presencial que no pas a través de la pantalla d’un ordinador. El curs anterior havia acabat amb un darrer trimestre realment dur i exigent. Ho vam patir tots plegats: mestres, professors, famílies i alumnes. Sovint les disposicions i les normes oficials eren contradictòries o poc clares. En situacions així, es fa difícil treballar, i més difícil encara transmetre tranquil·litat i confiança. Quelcom semblant passava també entre el personal de l’àmbit sanitari. A més, molts docents van viure en pròpia pell els efectes de la Covid-19 i, fins i tot, la pèrdua d’éssers estimats. Ningú no tenia clar com aniria el curs 2020/21. És per això que haver mantingut les escoles obertes, malgrat les restriccions i els grups confinats, es pot considerar un fet més que positiu. Els docents hem vist ampliades les nostres responsabilitats amb temes d’higiene i ventilació. L’organització d’activitats fora dels centres, com excursions o colònies, ha quedat afectada i limitada. D’altra banda, calia esforçar-se des de bon començament per transmetre a les famílies la sensació de seguretat que nosaltres percebíem dins dels centres. Però l’esforç ha valgut realment la pena. No podem pas dir que li tenim el peu al coll, a la pandèmia. De fet, la preocupació encara dura. No sabem què ens pot portar l’estiu. Tenim, això sí, l’esperança posada en la campanya de vacunació i en la responsabilitat de cadascun de nosaltres per tal que al setembre puguem retrobar-nos. Mentrestant, “prenem alè i cantem a la vida”.

A tots els companys docents: felicitats, ànims i salut!