El voraviu
La Benita Descaire
Li dec els primers àpats fora de casa, els millors berenars de la meva vida
Ahir vàrem acomiadar 95 anys, quasi un segle, que és aviat dit, de Calonge. Vàrem enterrar la Benita Descaire. No la coneixien directament, és clar, però en parlo perquè tots tenim una Benita Descaire a la vida, com hi tenim tots una àvia Neus. Són les que donen sentit a la vida de tots. La Benita era la mare de la Rosa i l’Asunción, amigues de les meves germanes Neus i Carme, germanes grans totes quatre de la meva infància menada per dones. Els Vall Clara vivíem a la terra baixa, al carrer Nou, quan el poble ja va a peu pla fins al mar, a la Torre Valentina. Els Cristià Descaire vivien a la terra alta, després de les pujades de Vila i d’en Menció, al carrer de les Delícies. Allà acabaven les acàcies del passeig de Can Barceló i arrenca la pujada cap al Puigtavell, el Mas Santet i el puig dels Daus, al cor de les Gavarres. Eren els anys seixanta. Carrers sense enquitranar. Poquíssims aparells de televisió (un sol canal, unes hores i en blanc i negre). Pocs cotxes, també. I una rastellera de gent que feinejava i circulava amb carro i cavall. No és que després d’aquells anys d’infància, aquells dies que seguia mes germanes fins a la terra alta, hàgim coincidit massa la Benita i jo. Una vintena de vegades en cinquanta anys? Potser ni això. Però sempre l’interès sincer per si la feies aquí o si la feies allà. Sempre la rialla. La mateixa rialla que quan et cridava a berenar, els meus primers àpats fora de casa, els millors berenars de la meva vida.
