De reüll
Els primers a sortir de l’armari
Aquesta setmana que es reivindiquen els drets del col·lectiu LGTBIQ+, se’m fan més presents que mai les situacions quotidianes que em toquen viure i que fan palès el llarg camí que encara queda per recórrer. Aquells formularis que encara demanen el nom del pare i de la mare; haver d’estar casada per tenir fills i no haver de fer un procés d’adopció; la treballadora del banc que m’ofereix una assegurança i em pregunta si hi vull tornar amb el meu home... I tantes d’altres. Dia rere dia. Però també els haig de dir, d’altra banda, que les situacions positives es multipliquen. La normalitat amb què viuen els meus fills –i els seus companys– el fet de ser els únics a la classe amb dues mares és el més exemplificant. Una autèntica lliçó que ens donen els més menuts i que em genera molta esperança per al futur. I així vull encarar avui aquest article, amb positivitat. Sense oblidar el camí que queda per recórrer, vull destacar el valor del tram que ja hem fet, gràcies a la valentia i la tenacitat del col·lectiu gai. A molts i moltes que fa dècades van sortir de l’armari quan sabien que només rebrien rebuig i violència per resposta. Ells i elles ens van obrir camí i la seva lluita i sacrifici ha provocat que ara el meu trajecte i el dels meus fills sigui més fàcil. Nosaltres tampoc ens aturarem. Seguirem fent camí. Per als que vindran.