Divertim-nos fins a morir

37.500 dòlars al dia. Aquest és el mòdic preu pel qual l'il·lusionista David Copperfield lloga el seu centre privat d'oci a Musha Cay, situat en una de les illes de les Bahames. Copperfield promociona la bellesa i tranquil·litat de l'illa, especialment entre els països de l'Europa de l'Est i de l'Orient Mitjà. El preu del lloguer inclou el servei de 30 persones, que oferiran, entre altres coses, la millor cuina de la zona, i la possibilitat de navegar en vaixell o de volar en avió privat fins a la veïna illa de Nassau en qualsevol moment. Aquesta és la notícia que es podia llegir ahir a diverses planes webs i que es podia seguir en mitjans audiovisuals. Són notícies que proliferen darrerament. Acompanyades de reportatges sobre determinades fires del luxe com les que en pocs més d'un parell de mesos s'han celebrat a Peralada i a Barcelona. El luxe sostenible! fins i tot s'han atrevit a promocionar. Per no parlar d'aquests programes de televisió sobre les cases de senyores riques. Tot això se situa, sense solució de continuïtat, al costat de les notícies referents als milions d'aturats de l'Estat espanyol, dels centenars de milers de famílies que ja no cobren ni el subsidi d'atur, dels problemes que tenen els bancs d'aliments de casa nostra perquè la gent no passi gana, per no parlar de situacions encara molt pitjors en bona part del planeta. Una cortina musical i passem d'una cosa a l'altra amb total normalitat. Com si fossin dimensions desconegudes. Divertim-nos fins a morir de Neil Postman. Cal llegir o rellegir aquest clàssic de la comunicació de masses perquè és en aquesta època com mai que el periodisme ha perdut tota dimensió moral. Per cert, ja sé que denunciar aquesta situació de desequilibri social és cosa d'ingenuïtat política o de comunista ancorat en el passat. Què hi farem!