Enramades
Al meu poble, i també en alguns de la Garrotxa (no sé si en altres indrets gironins), durant la nit de Sant Joan, després del sopar o ressopó, començava una activitat secreta però frenètica, portada a terme per nois del poble, engrescats i decidits. Consistia a anar a collir flors, plantes i brancalls, fer-ne rams i feixines i anar-les a posar en els balcons o les finestres de les cases on hi havia una noia per donar. En el llenguatge de l’època, una noia per donar era aquella sense compromís amorós. Vaja, que no tenia xicot.
Quan s’havien apagat els foguerons i ja de matinada, un escamot de nois es plantava davant la casa de la noia en qüestió, un o alguns s’enfilaven al balcó o a la finestra d’on se suposava que hi dormia ella, i hi col·locaven un ram de flors o unes branques d’arbre o arbust. Tot tenia un significat dirigit a la noia d’aquella casa, que el matí s’assabentava què pensava d’ella algú que ho havia fet d’amagatotis.
Si el ram era de ruda, la noia era considerada una bruixa o cosa aproximada. Un ram de cugula la qualificava de peluda i intocable. Unes branques de figuera eren per a les mamelludes. Un ram de roses volia dir que era de tracte difícil. Unes branques de noguer eren per a la noia que buscava però no trobava. Un ram de clavells volia dir que era directament estimada, sense perifèrics. Una rosa del sol o carlina (a la Garrotxa en diem “carolines”) li feia saber que no la podies oblidar… Hi havia altres significats, altres plantes, ramals i flors, però només recordo els que he escrit.
La nit de Sant Joan d’enguany, havent pogut aixecar una mica el bec perquè les mesures antipandèmia es comencen a afluixar, tot sopant amb els amics pensava si tot allò de les enramades d’aquelles nits podrien fer-se avui sense problema. I, és clar, la conclusió ràpida i segura va ser que no. Impossible. Avui dia tot allò seria considerat signe inequívoc de masclisme, oimés tenint en compte que actualment cal anar amb peus de plom a l’hora de parlar del tema; ara tot és susceptible de ser masclisme i potser hem anat d’un extrem a l’altre. Ah…! I això penso que també passa amb la cultura: ara tot és cultura. Fas un ou ferrat, i fas cultura. Un badall d’avorriment, és cultura. Fots un pet i, és clar, també és cultura… et sic de coeteris.
