Opinió

Tribuna

No som pas hongaresos

Un fantasma volta per Europa, el fantasma de l’euroescepticisme. En les últimes eleccions al Parlament de la UE, el 2019, es calcula que uns 240 escons, d’un total de 705, es poden considerar ocupats per representants de diversos partits que no combreguen amb la dogmàtica de Brussel·les. Nacionalpopulistes és el terme més amable amb què els qualifiquen els mitjans alineats amb la UE, que són la majoria. TV3 ja hi veu una amenaça totalitària.

El Regne Unit se n’ha anat i no sembla pas que s’hagi enfonsat com l’Atlàntida, malgrat els vaticinis en contra; John Carlin va arribar a dir que el Brexit era “la victòria de la ignorància, el populisme i l’estupidesa total”. Ara són Polònia i Hongria que senten envaïda la seva sobirania per les intromissions de l’Europa comunitària. Els temes més conflictius són la política demogràfica i la ideologia de gènere.

La idea clau l’ha formulada el president semestral de la UE: “Només podem estar junts en aquesta unió si compartim i defensem els mateixos valors.” Semblava una unió basada en la defensa dels interessos comuns, però ara ens parlen de valors. Qui decideix quins són aquests valors?, perquè per sufragi universal no els han pas determinat. I qui creu que són tan bons per imposar-los, mitjançant xantatge econòmic, als altres? La qüestió és, com sempre, qui mana.

El dissabte 26 de juny el govern d’Hongria, presidit per Viktor Orbán, va posar un anunci de plana al diari ABC per manifestar el seu desacord amb el que en diu “l’imperi europeu”. Hongria al segle XIX va aconseguir transformar l’imperi austríac en l’imperi austrohongarès, i al XX va passar gairebé mig segle sotmesa a l’imperi soviètic: una certa sensibilitat per aquestes qüestions bé deu tenir. Rebutgen el procés de crear una “unió com més va més estreta entre els pobles d’Europa”, com estableix l’article primer del Tractat sobre la UE; creuen que les decisions les han de prendre dirigents electes, no pas “ONG internacionals” que no responen davant de ningú, i proposen “augmentar el paper dels parlaments nacionals”.

S’hi endevina una visió d’Europa confederal, contrària a l’Europa federal unitària que ara s’està imposant; en aquest model alternatiu, cada estat tindria l’última paraula en els afers que el concerneixen i les sobiranies es mantindrien com les hem conegudes des de la Pau de Westfàlia. Així, el govern hongarès actual –almenys fins que les maniobres europeistes no aconsegueixin enderrocar-lo– té la idea de mantenir una Hongria hongaresa, de no renunciar a una política demogràfica pròpia, de rebutjar la imposició de quotes d’immigrants, de declinar l’apologia de l’hermafroditisme i del transformisme sexual que està fent estralls aquesta temporada.

Els catalans –els de tota la vida, que ja no són la majoria dels habitants de Catalunya i no poden integrar ningú– aspiren, com sempre tard i malament, a una sobirania com la que Hongria malda per mantenir i que estats més importants s’han resignat a descurar; per exemple, el Canadà tal com l’entén el seu primer ministre Justin Trudeau: “No hi ha una identitat central, ni un corrent cultural dominant al Canadà. Hi ha valors compartits: obertura, respecte, compassió… Aquestes qualitats són les que ens fan ser el primer estat postnacional.” Renunciar a la pròpia identitat a canvi d’aquesta xerrameca no sembla un bon negoci.

Però en canvi els catalans, potser per mandra de pensar-hi, s’empassen totes les novetats de la globalització i donen per bones les consignes que arriben de la UE i de més a prop. Tothom sap que amb una natalitat pròxima a l’extinció, sense poder recuperar la potència industrial d’altres temps, amb unes càrregues impositives hiperbòliques, uns polítics que semblen complaure’s a expulsar empreses i un ordre públic camí de Mad Max, no s’arriba enlloc; tothom ho sap però prefereix no parlar-ne. Fins i tot està mal vist constatar que el català dels mitjans de comunicació ha esdevingut gairebé un dialecte del castellà.

El gran conflicte dels pròxims temps serà entre els qui són d’un lloc, com Viktor Orbán, i els qui no volen ser d’enlloc, com Justin Trudeau. L’aspiració extenuant a un estat nacional i l’acceptació de les imposicions que porten directament a un horitzó postnacional és una contradicció manifesta que explica per què ningú espera que Catalunya tingui cap paper en aquest conflicte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia