El futur del teatre

Amb aquest atractiu títol, The Economist de fa una setmana especulava sobre com seria el teatre amb el retorn a la normalitat. Aixecar el teló per a retornar a les representacions tal com les hem conegudes? Saben els estudiosos de l’Economia de les Arts els condicionants de cost que suposa un servei relativament intensiu de mà d’obra poc susceptible de ser afectada per processos tecnològics que substitueixin actors en una obra teatral o en una orquestra de cambra i que, per tant, sense un fort suport públic el cost relatiu de les representacions les faria inviables i expulsaria Talió del mercat? És en la mesura que s’identifiquen en les Arts uns valors superiors als del mercat, amb externalitats socials importants, que resta justificat el suport al seu finançament a la producció, a la creació, a l’exhibició, més enllà del que pugui suposar la lliure disposició a pagar dels individus.

Aquest cost elevat de personal fa que cada cop disminueixi més l’elenc dels actors de les obres que s’ofereixen. Durant la pandèmia, i amb la limitada obertura dels aforaments teatrals, han proliferat els monòlegs i les produccions austeres. Si es feien amb molts actors augmentava exponencialment l’exposició als contagis per Covid, amb efectes extensius al conjunt dels treballadors i el risc de la cancel·lació de l’obra. Un problema en els assajos, primer, i en les representacions, després, amb les entrades venudes a retornar. Certament s’han provat alternatives: teatre en línia, de butxaca, de lectura dramatitzada. Però res no pot substituir el presencial, amb la creació del clímax capaç de moure els sentiments dels espectadors. En aquest sentit, els monòlegs, per ben realitzats i executats que siguin, solen entrar com a textos que toquen el raciocini més que no pas l’estómac. Ens deixen sovint freds per correctes que siguin i ens remeten en tot cas al text d’on sorgeixen com a marca autèntica. Almenys en una majoria dels casos.

En el retorn a la normalitat crec que seria oportú apostar definitivament per certs canvis. Cada cop té menys sentit mantenir l’elevada concentració teatral urbana, metropolitana de Barcelona. Va en la direcció contrària a la petjada ecològica pel que suposa de desplaçaments d’espectadors, amb horaris de difícil reconciliació amb família i treball, i amb diferent equitat d’accés. Estaria bé que les obres sortissin dels grans temples. Que arribessin a comarques. Que revitalitzessin així les estructures teatrals de moltes ciutats i expandissin l’amor al teatre entre tota la població; augmentarien així també les obres representades i la feina d’actors que, en la situació actual, viuen amb gran precarietat, tot i difuminant la concentració de la fama d’uns pocs que, amb agendes impossibles, no poden arribar a tot arreu.

Les institucions que són de país i no de localitat haurien així de vetllar per a que les subvencions comprometin, d’entrada, a fer que les obres estrenades facin bolos al territori. I per evitar que ex post sigui complicat, per la difícil coincidència de compromisos dels mateixos actors, fer que la programació es comprometi des del moment inicial. Això hauria d’evitar problemes de drets legals de les parts implicades i tota mena de recels sobrevinguts respecte de infraestructures teatrals menys glamuroses que les metropolitanes. Faria que els responsables incorporessin en el seu treball no només la restricció pressupostària inicial, sinó la capacitat de fer valer la seva creativitat en espais més limitats. Estendre el teatre al territori justificaria més aquella externalitat que dona peu a les subvencions, tan necessàries per al teatre del país, i recordaria als creadors que donar valor a les obres en presència de limitacions –com a la vida mateixa– els fa més humans que divins.