Les pèrdues

Nobuhiro Suwa va néixer a Hiroshima el 1960, quinze anys després que la bomba atòmica devastés la ciutat. Un any abans, el 1959, Alain Resnais va dirigir Hiroshima, mon amour, film amb guió de Marguerite Duras que aborda la relació entre una infermera francesa, que participa en un reportatge a la memòria de les víctimes de la bomba atòmica, i un arquitecte japonès que li diu: “No has vist res a Hiroshima.” El 2001, Nobuhiro Suwa va rodar H Story, plantejat com si fos un remake impossible del film de Resnais per reflexionar sobre les dificultats de les imatges per donar compte de l’horror (i del dolor) i dels seus efectes en la memòria personal i col·lectiva.

No és per res que El telefono del viento, la nova pel·lícula de Suwa recentment estrenada entre nosaltres, comenci a Hiroshima, on la protagonista, una adolescent de 17 anys, viu amb la seva tia des que els seus pares i el seu germà morissin a conseqüència del tsunami que, el 2011, va destruir la costa d’Honsu i va provocar la mort de 18.000 persones, dues mil de les quals desaparegudes. Amb la seva tia en coma a causa d’una feridura, l’adolescent parteix amb la idea d’arribar a Otsuchi, on vivia amb la família. Durant el viatge, ajudada per diversa gent, troba més persones amb pèrdues, com ara un home que vivia a Fukushima, on va rebentar la central nuclear, o una família kurda refugiada amb la qual ressonen altres dolors del món. Això fins a arribar a Otsuchi i parlar a través de l’anomenat “telèfon del vent”, situat en una cabina que el paisatgista Itaru Sasaki va instal·lar el 2010 al jardí de casa seva per afrontar la pèrdua sobtada d’un cosí. Un any després, es va convertir en un lloc de pelegrinatge de milers de persones per “comunicar-se” amb els seus morts.