Agosarats en el sector del vi

el sector dels escumosos (que és on hi ha més problemes amb els preus del raïm) sota l’empara de la DO Cava. El model històric de l’elaboració d’escumosos va apostar més per la quantitat que per la qualitat, i ha obligat els pagesos a vendre el raïm al mateix preu que 30 anys enrere. Qui hi guanya en aquesta operació? Precisament una de les últimes actuacions de la Generalitat va ser subvencionar l’ús de most concentrat rectificat (MCR) per a l’elaboració d’escumosos emparats sota la DO Cava i la DO Penedès. Així es garanteix la compra de més raïm i es lluita contra els famosos excedents. Però a quin preu es compra el raïm per a l’elaboració de l’innovador MCR?

que, amb la revisió del reglament que ha fet la DO Cava, “seria òptim que Clàssic Penedès i Corpinnat tornessin” a l’únic consell regulador d’origen català que depèn directament del ministeri i no de la Generalitat, que és d’on ella és directora general... Això és objectivament paradoxal. Per què deu ser que alguns polítics catalans tenen encara aquest sentiment de servilisme respecte al govern de l’Estat?

general del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació defensant que els vins espanyols s’emparessin sota el paraigua d’una administració homòloga en un país veí. I més tenint en compte com, en ocasions, el ministeri ha utilitzat la DO Cava com a arma llancívola contra els productors i elaboradors catalans. Suposo que tots els segles de setge han garantit que el xip de la dependència estigui tan incorporat als gens que per algun lloc ha de sortir.

que està oberta

a escoltar els que defensen la creació d’una nova DO d’escumosos del Penedès, que és la regió on va néixer el cava. Però ho diu, precisament, quan les negociacions entre Clàssic Penedès i Corpinnat estan aturades. Els dos grups d’elaboradors les van aparcar després de comprovar que hi havia línies vermelles que no es podien superar encara i que el context necessitava madurar una mica més, sobretot, respecte al nivell d’autoexigència imposat per garantir productes de màxima qualitat. La veritat és que no acabo de veure que les converses es puguin reprendre amb tanta facilitat. Però també és cert que la història ens ensenya que el que no se soluciona en cent anys, se soluciona en uns segons. Només cal trobar el lloc i el moment adequats.

el sector del vi a Catalunya ha avançat molt. Concretament ho ha fet en el sentit contrari al que marcava el model només deu o quinze anys enrere. “Evolucionem cap als orígens”, diu l’eslògan d’un celler del Penedès, que experimenta amb processos de producció de dues generacions enrere, amb collites ecològiques i amb la mínima intervenció. I, precisament, és en aquest sentit que la realitat està demostrant que els avis i besavis ja havien trobat el bon camí. Amb la tecnificació dels processos de producció i elaboració no n’hi ha prou.

aquest cop en el sector del vi, la realitat demostra que l’equilibri és la clau. El sector necessita innovació i tecnologia en la justa mesura: sense abandonar allò que connecta el vi al territori, l’origen, les arrels. És per això que no m’atreviria a parlar de divisió en el sector dels escumosos. Hi ha elaboradors que van sortir de la DO Cava reivindicant orígens, arrels, processos d’elaboració o producció que posaven en qüestió la majoria. I hi ha elaboradors que van ser convidats a marxar perquè havien apostat per alts nivells d’auotexigència i ho volien fer palès. Aquests agosarats han estat la punta de llança de molts canvis. I ho celebro!