Tribuna
La Carla i l’àrab
Jordània i tots els territoris del Creixent Fèrtil –ribes del Jordà i del Nil i Mesopotàmia– van ser la primera geografia humana de la revolució neolítica. Per aquest mateixos topants hi van córrer amb la cabra i el camell els anònims protagonistes de l’Antic Testament; d’entre aquests, els nabateus van fundar-hi l’avui gran referent mundial arqueològic i turístic: la ciutat de Petra. Encara s’hi van passejar els romans, els musulmans i els croats, perpetrant in situ gestes dignes de figurar als llibres escrits en llatí, en àrab i en la morralla lingüística cristiana, també la d’Ayuso i la de Rahola.
Fa un segle –un instant per a l’avior jordana–, els turcs ho van posar bé perquè Lawrence d’Aràbia n’hi fes de seques i de verdes; passa la Gran Guerra i els militars britànics se’n van fer càrrec: amb un regle i un tiralínies van decidir les seves ambicions imperials en un mapa desplegat a sobre la taula de la Societat de Nacions; per això les fronteres dels “països” són línies perfectament rectes. I, amb el tràgic ping-pong de bales d’anada i tornada amb el veí Israel, arribem al present de l’estat de les reines, també d’Hola i Lecturas, Noor i Rania. El garbell històric hi ha deixat –pedra vella a banda– la religió i la llengua arribades d’Aràbia fa cap al mil·lenni i mig.
Quant a l’àrab, hi ha el clàssic de l’Alcorà, però llevat d’alguns passatges memoritzats com un parenostre, arriba a poca gent. La llengua viva del profeta –del carrer, de la tele– difereix força d’un país a l’altre. Una directora d’hotel tunisiana em va explicar que quan, per afers del negoci, anava a Egipte –i mira que només tenen Líbia al mig!– acabava parlant en anglès amb els seus col·legues de Xarm el-Xeikh perquè no entenien el seu àrab. Ella sí que els entenia, perquè havia mirat moltes telenovel·les de producció egípcia –en tenen una indústria– i s’havia fet amb la modalitat del país dels faraons, però no a la inversa. Quant a l’àrab viu de Jordània, és el més proper de l’acadèmic, del dels llibres, i és per això que els estudiants de llengua alcorànica fan viatges, estades, estudis... al país de la bella Rania. Però, malgrat una història tan densa, de parlar l’àrab més estàndard i de formar part d’una llengua i cultura que aplega 225 milions d’individus, de moment els parlants d’àrab no s’han pas desprès del sentiment de ser usuaris d’una llengua internacionalment irrellevant. Si el francès encara és la finestra al món del Magrib, Mali, Burkina, Senegal... l’anglès és el periscopi comercial, turístic i cultural del Pròxim Orient. N’hi ha prou amb un exemple.
En aquests països –a Jordània també– és corrent que la policia de carretera posi multes sense solta, i sovint sense rebut... Tinguem present que ni aquells estudiants occidentals d’àrab esmentats ni la majoria de turistes d’avió, bus i bistec amb patates congelades no solen pas córrer pel país en cotxes particulars, és a dir, que els vigilants de la carretera no estan acostumats a rostres pàl·lids en utilitari. Dit això, no fa gaire érem per carreteres jordanes en vehicle de lloguer i –com preveu la consuetud– de tant en tant la policia ens parava. Mentre per la finestreta l’agent estava a punt d’engegar-nos les quatre frases fetes en anglès per comunicar-nos quants dinars ens costaria el no-sé-què, la nostra filla els passava al davant amb una esplèndida salutació en àrab, el desig de bonança per a la família del policia i tota la requincalla cerimoniosa que és costum d’intercanviar en aquestes litúrgies. L’estupefacció dels agents sempre era antològica: que una jove, visiblement del primer món, els parlés en “allò” seu, els paralitzava uns instants. Després dels primers balbuceigs, la conversa s’animava i la fascinació augmentava fins que, evacuades les mínimes curiositats biogràfiques mútues, arribava el minuet dels complimentosos acomiadaments. De la multa, ni se’n recordaven més. Un altre moment, però ara l’estupefacció per l’àrab de la noia es barrejava amb la incomoditat del funcionari, era quan la discussió s’esdevenia al lloc de conflicte endèmic: la duana entre Jordània i Israel.
I bé, hem d’acabar. Nosaltres també som molt jordans: perquè, què fem amb la llengua de Llull quan ens encarem amb algú que prejutgem foraster? Doncs que també optem per l’anglès, vull dir, pel castellà.