Groc

Sovint es parla de colors en termes acústics. És allò que en diuen sinestèsia –un recurs literari consistent a barrejar de manera creativa sensacions de sentits diversos–. En la parla corrent se sol dir, per exemple, que un determinat color és cridaner. Segons sembla, el groc ho és molt. Per això criden l’atenció els taxis de Nova York o de Barcelona. I potser per això Jorge Luis Borges, quan va perdre la vista, es va acostumar a posar-se corbates grogues. Els seus amics pensaven que era alguna superstició, però l’argentí els va aclarir que ho feia perquè el groc va ser l’últim color que va poder “veure” i encara en sentia el soroll. Borges pensava en l’anècdota d’Oscar Wilde: a un amic que sempre anava amb corbates cridaneres –grogues i vermelles– l’irlandès li va engaltar: “Amic meu, només un sord pot posar-se corbates com aquestes!” Un lletraferit com Borges, però, devia tenir al cap que, per culpa d’una novel·la, el groc havia estat l’emblema d’una generació de joves alemanys. Tot va començar el 1774 amb la publicació de Les penes del jove Werther, la novel·la de Goethe que descriu les passions d’un triangle amorós en què l’amor de la noia, Lotte, se’l queda a la pràctica l’Albert i el pobre Werther es veu abocat a practicar el platonisme i a la desesperació final d’un suïcidi. Com que Werther anava amb pantalons grocs, els joves alemanys van començar a portar en massa pantalons grocs. Una moda que va resultar curiosa, fins que va generar una onada de suïcidis a la Werther i els joves dels pantalons grocs van esdevenir un problema social. Precisament Oscar Wilde devia pensar en aquell fenomen de suïcidis per imitació “literària” quan, molts anys després, va afirmar que “La vida imita l’art molt més que no pas l’art a la vida. Un gran artista inventa un tipus i la vida intenta copiar-lo i reproduir-lo massivament”. En aquell groc de Werther molts hi veuen la primera bandera del romanticisme.