Les ‘Lletres toves’

Se’ns han emportat la ce, que és la lletra de la cura i de la casa, aquella caseta petitoneta amb la seva finestreta així, així, així. Se l’han endut tota abonyegada perquè li va caure una grua al damunt, plaf, i ara, més que una ce, és una ce trencada, si en volguéssim dir una broma fàcil, o una ce que volia assolir la rodonesa d’una o fins que, a punt de tancar-se, va sentir peresa de ser conclusa i se li va esbardellar l’operació, avergonyida d’haver tingut ambicions. Com la lletra de, d’altra banda, que havia de ser dreta com un dit i a mig coure li va agafar flaquesa d’anar-se’n tan amunt: es va desfer com una plastilina flonja, xof, desmaiada en forma de cu, que és una lletra indecisa, de la qual broten sobretot llatinades i partícules interrogatives que l’han condemnada a restar una mica al marge, ella que no sap anar mai sola. Ens ha quedat l’abecedari esgarriat i incomplet, al mig de la plaça de l’Hospital, mentre reparen la ce en un magatzem i les altres suporten la pressió d’haver de construir un sentit tot i aquesta manca, amb les seves pròpies ferides, tot de rascades, rovells i grafits que les empenyen a sostenir entre elles unes converses entrebancades i boges, com el guirigall de la mainada que les encerclava cada dia amb les seves manetes petitones, així, així, així, enfilant-s’hi enriolades per dins. Se’ns han fet malbé per accident i aviat, diuen, hi posaran remei, però les Lletres toves que ens va regalar Paco Torres Monsó (un regal, sí, amb totes les lletres) no són una escultura més, no són un simple adorn o una nota de color en un carrer grisenc, sinó la promesa d’una Girona nova, il·lusionant i intrèpida, gairebé quimèrica, que l’any 1980, quan les vam estrenar, tot just ens atrevíem a imaginar i que va quedant petita, petitoneta, sense lletres on aferrar-te per riure mentre t’hi enfiles. Cada vegada que una criatura travessa una d’aquestes lletres, crea dins la llengua algun lloc on no havia estat mai, ruixada tota de meravella, perquè juntes són la posada en escena del parlar com una fantasia articulada, cric-crac, a través de la qual ens és donada la possibilitat d’intuir els unicorns, les sirenes, les hidres i els cavalls alats, com deia Lluís Muntada, encara que no deixem de ser d’aquest món pedestre i esquifit que se’ns emporta les lletres de mica en mica, fins que ja no tinguem res més per dir que la caseta petitoneta que tenim, amb una finestreta així, així, així.