Ara no m’agrada el mar

Mor una nena després de disset dies en una pastera. Un noi confinat en un hotel de tres estrelles es queixa amargament perquè ningú no li puja cerveses a l’habitació. Ja veus, històries de dos mons en un mateix planeta. Josep Maria Francino envia aquesta reflexió que comparteixo literalment. A mi ja fa anys que em passa, que no puc anar a mar, no puc anar al mar de la infància i dels estius i dels jocs sota la mirada atenta de pares que no sabien nadar; ni al mar de la joventut que refrescava les nits damunt la sorra; ni al mar etern de Serrat amb la seva ànima tan personal, tan nostra. Si de cas torno al mar de Moustaki, aquell llac de tres continents i segles d’història, de profetes, deus i messies, amb l’olor de sang flotant damunt les ribes, amb illes enreixades i murs que empresonen, de pobles oblidats i destruïts per la guerra... (En Mediterranée). Ara si miro el mar des d’una platja del nord, veig més enllà de tot horitzó barques plenes d’esperança –o de desesper– que salpen i que s’esfondren al bell mig, o rescats que els ports no acullen –els costa hores i dies d’insistència– o filats d’espines i camps de concentració on es maltracta, es tortura, es mata a peu de frontera; veig l’olor de la sang, les bombes de la gana, la misèria creada per l’espoli, per les armes –gran negoci–, per la indiferència. Ara no m’agrada el mar –que no en té cap culpa– perquè l’han convertit en una tomba física i moral i una metàfora, a banda i banda, d’aquests dos mons que (no) es troben en un mateix planeta. Les seves aigües engoleixen un genocidi que no sabem aturar.