Banderes al sol

Acomençaments del mes de juliol d'enguany, qualsevol persona que transités per un carrer de Catalunya va poder observar la gradual aparició de banderes als balcons. Depenent molt del lloc, hi predominava la senyera o bé la bandera espanyola. Previsiblement, les primeres tenien a veure amb la manifestació d'afirmació nacional catalana que s'havia de celebrar el dia 10 de juliol i les segones amb el mundial de futbol de Sud-àfrica, que també era una altra mostra d'afirmació nacional, en aquest cas espanyola. El dijous dia 8 de juliol, quan faltava poc per a la manifestació i ja se sabia que la selecció espanyola de futbol jugaria la final, la quantitat de banderes que hi havia als balcons era més que notable. Aquell dia, un servidor participava a la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio. Mentre m'adreçava a peu a l'emissora, em vaig entretenir a comptar estendards patriòtics. Visc exactament a la frontera entre Sant Gervasi i Gràcia, i en el trajecte que va fins al carrer Beethoven vaig localitzar 16 senyeres i 5 banderes espanyoles. Moltes tenien elements informals adherits. A l'encreuament entre Madrazo i Brusi, per exemple, hi havia una senyera amb un crespó negre, i tot just davant del mercat Galvany, una bandera espanyola amb una samarreta vermella. Una setmana després, el dijous següent, dia 15 de juliol, mentre anava també a Catalunya Ràdio fent el mateix camí, en vaig comptar 23 de catalanes i 9 d'espanyoles, de banderes. El fet em va desconcertar. Els respectius entusiasmes identitaris no només no s'esbravaven amb el pas dels dies, sinó que augmentaven considerablement.

L'endemà, divendres 16 de juliol, fent un trajecte ferroviari entre Barcelona i una població costanera del Camp de Tarragona, vaig constatar de nou la inaudita profusió de banderes arreu de la costa catalana. Era impossible comptar-les, especialment a la sortida de Barcelona i a Bellvitge, a l'Hospitalet, on la bandera espanyola predominava de manera cridanera. El dilluns següent, a primera hora, totes semblaven seguir al mateix lloc. Crec, fins i tot, que alguns punts concrets la seva presència semblava haver augmentat. Avui, dimarts, dia 27 de juliol, a la majoria de poblacions de Catalunya encara pengen a molts balcons. No n'hi tantes com en dies anteriors, és clar, però la seva presència ja escadussera encara resulta visible. El fet és insòlit i, que jo sàpiga, no té precedents en la història recent del país. Vull dir, ras i curt, que no es tracta de cap anècdota costumista sinó d'un fet anòmal que convindria analitzar amb una certa atenció.

Què volen dir, totes aquestes banderes que en alguns casos fa quasi un mes que estan subjectades al mateix balcó? Òbviament, les motivacions profundes de cada persona concreta que exhibeix públicament aquests símbols resulten difícils de discernir, tret que preguntem a cadascú què és allò que vol expressar. Uns ho fan per una cosa i uns altres per una altra, suposo. Per exemple: d'una manera completament intuïtiva, crec haver observat una mena de curiós mecanisme de compensació. Si el del segon primera posa una bandera espanyola, el del tercer primera, al balcó del damunt, n'hi penja una d'estelada. O a l'inrevés, és clar. Repeteixo que es tracta d'una pura intuïció, però aquesta situació l'he vista repetida molts cops, aquest darrers dies, i suposo que el lector també. De ben segur, també hi ha persones que actuen mogudes per un poderós efecte mimètic: totes les consignes, incloses aquelles que es manifesten silenciosament en una tela de colors, són enganxoses. En tot cas, aquesta i altres explicacions per l'estil només permeten explicar els serrells més trivials d'un fenomen que –convé reiterar-ho– no ha estat pas anecdòtic.

Hi ha tres punts que, tant si agraden com si no, han quedat aquests dies força clars. El primer és que allò que en l'actualitat mou –i commou– la gent no sorgeix d'idees abstractes, sinó d'imatges expandides pels mitjans de comunicació de masses i, molt especialment, per la televisió. Aquestes imatges en porten esquitllades moltes, d'idees abstractes; el mecanisme massiu de transmissió, però, és –cada cop més– purament visual. Sense el magnífic anunci d'Òmnium, articulat a partir de la lletra de la cançó de Lluís Llach, o sense les hores dedicades a cantar les excel·lències de la selecció espanyola, la manifestació del 10-J i la celebració futbolística d'Espanya, respectivament, no haurien tingut les dimensions que van acabar tenint.

En segon lloc, l'episodi que comentem desmenteix rotundament la mastegada fraseologia segons la qual “els símbols i la identitat són coses que no interessen a ningú; el que preocupa realment els ciutadans és l'economia, etc.”. S'ha de ser molt cínic, o molt imbècil, o totes dues coses a la vegada, per continuar dient aquestes bajanades. No he conegut mai ningú que s'emocioni quan escolta l'expressió cash flow, o que llenci petards en assabentar-se de les oscil·lacions de l'índex de preus al consum. La majoria de la gent s'emociona quan sent l'himne nacional amb el qual s'identifica, o llença petards quan guanya el seu equip de futbol.

Finalment, aquesta història ha acabat amb la coneguda llegenda urbana dels partits no nacionalistes a Catalunya. Després de l'esperpèntica mostra de populisme identitari protagonitzat per l'Albert Rivera o l'Alícia Sánchez-Camacho, espero no tornar-los a sentir dir que ells són “no nacionalistes”. O és que és pensen que ens mamem el ditet?