El testament
En el Romancer català de Manuel Milà i Fontanals trobem aquest poema, homenatge als homes i les dones que van aixecar les parets de les vinyes, les barraques amb dovella i, fet i fet, el meu poble. Així comença:
“Vila de Llançà, / vila molt alegre! / N’hi ha un escatidor, / sempre viu amb pena”... De cap de Ras al Rec d’en Feliu hi ha una alba daurada i la “gavina pel cel adormit”, de la qual parlarà un poeta de calba patrícia i verb encès.
Des de Venturer es veu la golfada de la Selva. Vora nostre, recs d’arítjols, ginesteres, verd i argent dels olivars. D’un arbre a l’altre volen els tords i al rec s’escridassa un merlot trapasser.
Seguim: “De festejadores / ne té quinze o setze, / de tantes que en té / no sap quina prendre, / si en prendrà l’Antònia / o la Magdalena”... Matinades amb fred, camí amunt de la ribera d’en Prim. Una arengada al migdia, amb un crostó mig sec de pa i un got de vi negre de Pujolar. Calces de vellut, espardenyes de vetes. I el somni de l’enamorament, aquella rauxa, una flama ardent que crema per dintre. Les collidores d’olives, estol d’ocells garlaires. Enmig d’elles, l’Antònia, pell bruna i cos gentil.
“Ja en prendré l’Antònia, / té l’amor més ferma. / Com estic malalt / ella me’n ve a veure / i al capçal del llit / ella s’hi assenta. / Ja me’n diu: –Joan, / com és que no et llévies? / –Com me llevaré / si encara tinc febre? / Avui m’han sangrat / i això ho podes veure”... Casada de poc, esperant el dia de la bona nova. No ploris, no!... Ja ho saps, Antònia, com en són de fortes les dones d’aquest país. “Li allarga la mà, / li ensenya la bena: / –Tristeta de mi, / quedaré soleta! / –No t’hi quedaràs, / seràs pubilleta / d’un camp i d’un hort, / també d’una vinya / i una caixa nova / de tres pomes dintre. / –I a n’el pare teu / què li deixaries? / –El vestit millor / per dur cada dia”. Tu te n’aniràs, Joan, i deixaràs el pare, l’esquena corbada, més arrugat, més vell. I l’aimada, ja envellida als trenta.
Dintre d’uns mesos, vora el safareig de l’hort, hi haurà una mata de lliris.
Un diumenge, quan la gent va a missa, algú els portarà al cementiri vora la capella, prop de mar...
