La Catalunya alemanya

Els darrers dies, hem sentit per part del president del Cercle d’Economia, en les seves jornades anuals, la reivindicació d’una Espanya que hauria de ser com Alemanya i no com França, per oposar-se al model centralista del Gran Madrid.

És aplicable el mateix concepte a Catalunya? Doncs depèn de les bases de partida. De la mateixa manera que un poble té un sol centre, un sol campanar, un sol ajuntament..., l’Espanya radial es deriva directament del concepte d’unitat política. I legítimament ens queixem de l’abús perquè la regionalització espanyola és constitucional. Catalunya també ha de partir d’un sol campanar? Només de la singularitat de Barcelona? La resposta no és òbvia ni clarament negativa perquè la Catalunya de corones al voltant de la capital és plenament activa, només lleugerament compensada per tres capitals de província.

La Catalunya a l’alemanya implicaria, per exemple, el Departament d’Agricultura a Lleida –com va fer Pasqual Maragall–, que, al cap i a la fi, és a una hora en TAV de Barcelona. El Departament d’Indústria podria estar al Vallès. I la biblioteca provincial, potser a Manresa.

La llei i carta de capitalitat de Barcelona és merescuda per subsidiarietat, no per capitalitat. Perquè la seva ciutadania és capaç d’autogovernar-se i perquè és molt nombrosa es deriva que els barcelonins tinguin dret a carta, per dret de ciutadania, no per residents a la capital. Com també en tenen un altre milió d’habitants fora, per exemple constituint un consorci de formació professional al Vallès.

La democràcia a Amèrica del Nord ja va ser sensible al factor capitalitat per fer-lo democràtic i no a la francesa: la capital de l’estat de Nova York no és la gran ciutat, sinó Albany, a tres-cents quilòmetres. Com si la capital de Catalunya fos Igualada. Tampoc no cal anar tan lluny, però Catalunya demana una regionalització interior amb criteris d’equitat territorial. Per exemple, no és admissible que la major part de la inversió ferroviària catalana de 40 anys d’autogovern (L9 i altres) sigui al Barcelonès, pagada per tot Catalunya, i que seguim vivint dels ferrocarrils de fa més de cent anys. Aquest fet constitueix molt poca perspectiva de país i la manca de recursos no excusa la mirada curta. Com tampoc és admissible que, a la madrilenya, no només les conselleries, sinó tot tipus d’organismes amb pressupostos públics es concentrin solament a la capital.

Com a Alemanya i igual que el que demana el Cercle per a Espanya, el model germànic conté una conseqüència econòmica decisiva: fer un país més eficient i més eficaç, no solament més just, que per si sol ja ho justificaria.

Per fer aquest pas, cal superar un vell enfocament i mirar Catalunya en conjunt. Evitar caure en el fet de contemplar Barcelona com a singularitat oposada a la resta. Sense Barcelona, Catalunya potser seria com la Provença, s’ha afirmat sovint per justificar la superioritat i especificitat barcelonina, la seva lògica autònoma. Però sense Catalunya, Barcelona seria Marsella. El projecte equilibrat empata ambdues realitats: no hi ha centre sense cercle. I Catalunya és bastant un semicercle, obert al mar i obert al món.