Keep calm
Àrbitre, l’hora!
Miquel Iceta ha estat nomenat ministre de Cultura i Esports, i algun diari ha publicat de seguida una dada que molts pocs coneixien: un seu tiet va ser jugador de l’Athletic de Bilbao i va arribar a entrenar la selecció espanyola. El flamant ministre, que és de toc ràpid i té una visió àmplia del terreny de joc, ha recollit de seguida la pilota i ha difós l’article a les xarxes socials sense afegir-hi cap comentari propi. Molts comentaristes rivals van sortir ahir a córrer darrere la pilota, criticant-li que exhibís l’antecedent familiar com si allò fos prou justificació per al càrrec, mentre Iceta devia somriure amb aquell somriure murri que té perquè ningú no parlava de la seva defenestració de Política Territorial. Va ser el gran fitxatge de Sánchez per gestionar la crisi entre Espanya i Catalunya, i al cap de sis mesos torna a la banqueta i el posen a tenir cura del camp de mines que són, sempre i arreu, les batalles del sector de la cultura. Ja veurem com acaba el partit. Però resulta estrany que la gent doni importància als antecedents esportius d’Iceta. No cal ser un gran esportista per ser conseller o ministre d’Esports, de la mateixa manera que es pot ser molt independentista i presidir una Generalitat autonòmica. A Espanya, país on sectors com ara la policia, els militars o els jutges juguen en el terreny de la unitat de la pàtria el seu catenaccio antidemocràtic particular amb el suport passiu d’una progressia atemorida i curta de vista, han tingut com a ministre de l’Interior un jutge condemnat per Europa per no haver volgut investigar les tortures a detinguts que estaven al seu càrrec, i aquest país continua insistint a Europa que és una democràcia exemplar. El nou govern de Sánchez, en lloc de canviar i reorientar les coses, fa una nova i covarda pilotada endavant, amb l’única pretensió d’arribar als penals a veure si hi ha sort i s’allarga la mentida. Àrbitre, l’hora!