Tots els reis de la baralla

Diumenge passat el diari Público airejava un escàndol que faria trontollar qualsevol país democràtic. Resulta que el problema gros amb el rei emèrit no era el cobrament de comissions en negre per la venda de petroli, ni pel desplegament del tren d’alta velocitat a l’Aràbia Saudita. Ja és lleig que el cap de l’Estat es dediqui a defraudar els seus súbdits, que són els que el mantenen i li paguen la gran vida, però encara ho és més que es lliuri al comerç d’armes amb estats que tenen la Declaració Universal dels Drets Humans als apartats de ficció de les biblioteques i llibreries. Això sí, no es podrà negar que Espanya ha tingut una monarquia completa, amb un rei que ell sol completava tota una baralla: traficava amb espases i bastos per acaparar més oros. De les copes no cal ni que en parlem, que ja es donen per descomptades. Tal com va remarcar Gabriel Rufián a Twitter, l’endemà de la bomba informativa ni una sola portada dels grans diaris feia esment de l’assumpte tot i ser d’una gravetat extrema. Parlaven, en canvi, de les protestes a Cuba, com si els sàtrapes fossin cosa d’altres latituds del planeta. També s’hi comentava una suposada “caixa B” de Podem encara per demostrar, que deu ser de més interès que la comptabilitat creativa de la casa reial, institució que és “la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals”, segons la seva molt esmentada i poc llegida constitució. Així és com, amb la connivència dels grans grups comunicatius, la democràcia es va degradant, tot ocultant informació d’interès general i accentuant-ne d’altra amb un clar biaix ideològic. Si algú es pregunta pel creixement de l’extrema dreta en aquest context de descontentament social que analitzi aquestes portades de dilluns passat: mentre el monarca hi quedava net de tota màcula, el problema eren el comunisme cubà i un partit d’esquerres.