Tribuna
El silenci del poble
Em vaig iniciar en política l’any 1967, gràcies al fet que vaig ser contractat com a secretari polític d’Eduard Tarragona. Han passat exactament 54 anys i haig de confessar que no he conegut mai un moment com aquest a Espanya: ni amb la mort de Franco ni amb el 23-F. A la meva edat, i basant-me en la meva profunda experiència de les coses, he d’admetre que els factors en joc en aquesta hora són, sense cap reserva, molt perillosos, fins i tot amb la UE, i, per descomptat, no s’han de descartar els Estats Units ni Llatinoamèrica. Contràriament, la Rússia de Putin (que vaig conèixer a San Petersburg com a secretari de qui aleshores era l’alcalde de la ciutat, Anatoli Sobtxak) i la Xina del nou emperador Xi Jinping controlen els seus imperis, mentre desestabilitzen Occident, amb la pandèmia fabricada, o amb virus i noves epidèmies que continuaran alterant el món occidental.
Tan sols els necis o els molt ignorants poden desconèixer que passen coses molt greus dins l’ordre mundial. Els fonaments de la democràcia trontollen, potser gràcies a la pitjor esquerra socialista, o a despistats comunistes, que els il·lustrats de Cuba i de Veneçuela n’han prostituït el sentit, fins i tot, del seu comunisme. El joc es mou entre necis, ignorants i incompetents. I tot plegat em ve a la memòria una idea que va expressar Julio Anguita, comunista ètic i lleial amic quan deia: “No em fa por el soroll del poder; em fa por el silenci del poble.”
Aquesta és la qüestió: una ciutadania espantada, desconcertada i enganyada per les trapasseres directrius de Pedro Sánchez. Un poble que no sap distingir la distorsió o putrefacció de l’anomenat “llenguatge de gènere”. Un poble que sent fàstic enfront la mort de l’ètica, fonament de la política del demos, no exigint atencions en les regles del joc de la democràcia (en grec: govern del poble). Però mai dels ineptes, dels noiets sense praxi de la vida real, dels aprenents de gestió, moltes vegades carregats de cursos en dret, de títols falsificats, de doctorats fraudulents o de màsters inexistents i postissos. Però no, el silenci del poble no espanta aquests suposats governants de la ineptocràcia?
Haig de confessar que el triomf electoral del PP el 4 de maig a Madrid quasi m’espanta per la seva pròpia consistència, i pels seus efectes en cadena, ja no quedaran ni els genials Ivan Redondo ni els psicòpates del poder que actualment transiten per La Moncloa. El poble brama amb el seu silenci; i això no s’arregla amb maquillatges de govern i ministres neòfits i juvenils, sinó amb grans correccions per les errades comeses. L’exemple de l’ètica en el règim de la conducta pública i privada. Tot el que justament s’oposa a la conducta de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez. Si no hi ha comportament ètic, no hi té cabuda l’autoritas. No pot haver-hi credibilitat sense coherència. I no hi ha saviesa sense experiència, prudència i edat. I així ens ho van ensenyar Sòcrates, Plató, Aristòtil i Cícero.
‘Quousque tandem abutare, Catilina, patienta nostra?’, va explotar Cícero en el Senat. Fins quan la paciència del poble, senyors governants? El dia que el poble espanyol doni la raó a Julio Anguita serà desgraciadament massa tard. L’estómac del poble ja no haurà digerit tanta falsedat i tanta ineptitud encoberta d’oripell democràtic. L’afartament dels errors rebentarà en el moment menys impensat, el tranquil silenci de la ineptocràcia. Fou aquesta la raó per la qual el mateix Aristòtil apel·lava al “govern dels millors”, al d’aquells per a qui la virtut ciutadana i la virtut moral arriben al seu més alt grau de conjunció.
Veritablement passa això a dia d’avui entre nosaltres? És aquesta la pauta que segueixen actualment els nostres lamentables partits polítics? És aquesta la “virtut moral” en els escons del Congrés de Diputats a Madrid o a la seu del Parlament Català? Avui a Espanya, i a Occident, existeix una deriva ad peiorem. Els ignorants es tornaran “rufians” i els “rufians” ens portaran inexorablement a la terrible sentencia d’Aristòtil: “Quan més democràtica es torna la democràcia, més tendeix a ésser governada per la plebs, arribant a degenerar en tirania.” De què ens serveixen els mil assessors del Sr. Sánchez? O potser serà una altra temptació que ha sorgit dels seus mestres farsaires veneçolans, que prostitueixen l’essència mateixa del principi democràtic? Si parlem de “seguretat nacional”, jo en penso el pitjor.