Gorgs i gorgues
Sembla que, a causa del tancament de platges i piscines públiques per confinament, s’ha anat posant de moda – si se’n pot dir moda – banyar-se als gorgs i a les gorgues dels rius, no he sabut esclarir si gorg és una cosa i gorga n’és una altra. Per a ambdues el diccionari diu el mateix: “Clot pregon en el llit d’un riu o torrent, on l’aigua s’entolla o alenteix el seu curs.”
Del rodal on habito, els gorgs i les gorgues més freqüentats pels neobanyistes (la majoria urbanites de molt enllà de la Garrotxa), són a la riera de Cogolls i al riu Brugent, ambdós corrents fluvials a la vall d’Hostoles, la primera, afluent del segon. Ara els ajuntaments, per l’èxit que han anat assolint aquests banys fluvials, es troben amb el problema de l’aforament, sovint excessiu i potencialment perillós. Però, com tot en la vida, hi ha una part positiva: ara ens podem banyar al riu i a la riera, cosa que no fa pas gaire anys era impensable, impossible. Perquè no hi havia col·lectors ni depuradores i tot anava a parar al riu: clavagueres diverses, desaigües de totes les cases dels pobles i, dos o tres dies a la setmana, hi baixava abundosa i suggeridora la sang de les vaques que es mataven a les cinc fàbriques d’embotits del poble a la capçalera del Brugent.Els dissabtes arribaven en tren una quantitat de vaques que es repartien per les fàbriques, on eren mortes, escorxades, i tota la sang anava directament al riu.
Sovint he pensat si no va ser la nostra vall d’Hostoles la inspiradora d’aquella famosa cançó La vall del riu vermell, que encara es canta molt i que la tradició ha convertit en comiat i ara es canta en els funerals. Doncs sí: el Brugent baixava ben vermell i, és clar, qui gosava banyar-s’hi?
Ara ens queixem de la “invasió” d’urbanites a alguns dels nostres rius, però si no tinc en compte la circumstància, necessitat o desig dels qui hi venen, no puc pas jutjar; no puc ser jutge de res ni de ningú, en aquest cas –i en quasi tots, diguem-ho clar–. Perquè si un servidor visqués en una d’aquelles grans ciutats sorolloses, caloroses i estressants, de ben segur que faria exactament el mateix. No puc jutjar, no. Ah, i ara que hi soc: els jutges, més que uns intèrprets passius de la llei, haurien de ser uns artistes del sentit comú i uns demòcrates integrals. O no?
