Vides que no compten

La primavera de l’any passat, els barcelonins van tenir una experiència inaudita. Quan obrien les finestres de casa els semblava que respiraven aire dels Pirineus. No era una il·lusió: durant el confinament domiciliari, els nivells de diòxid de carboni, el verí que propaguen els cotxes, es van reduir dràsticament. Segons un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona, aquest descens va evitar 28 morts prematures a la capital catalana. Però una flor no fa primavera. O, com sostenen Xavier Querol, Jordi Sunyer i José Luis Jiménez en un article del catàleg del pavelló català de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, “la qualitat de l’aire és una carrera de fons”. És més: alerten que la crisi econòmica associada a la Covid-19 pot minar les polítiques per combatre la contaminació, amb l’excusa que ara no toca frenar la producció i la mobilitat. Aquestes vides que no compten centren la proposta de Catalunya al gran aparador de l’arquitectura mundial, Air/Aria/Aire, a cura d’Olga Subirós i promogut per l’Institut Ramon Llull. La pandèmia està posant moltes traves per viatjar-hi, però una forma de visitar-lo és aquest llibre, un número especial de la revista Quaderns del Col·legi d’Arquitectura amb un munt de dades científiques dels devastadors efectes de la pol·lució en la salut de les persones. I això tampoc és cap fantasia.