Tanta hipocresia amb Cuba

Ho diu Amnistia Internacional: s’intensifica la repressió del dret a la llibertat d’expressió, associació i reunió. Entre els que pateixen persecució, detenció arbitrària, processament i presó hi ha persones crítiques amb el govern, defensores dels drets humans i dels drets de les dones, escriptors i periodistes tancats en aplicació de la llei antiterrorista o la de delictes informàtics, alguns han mort de negligència mèdica, altres d’execucions sumàries després de ser flagel·lats (si la xaria ho mana); les dones viuen sota tutela; l’homosexualitat és pecat mortal (literalment), els crims de guerra no cessen. Es refereix a Cuba? No, a l’Aràbia Saudita, país amic sobretot de l’emèrit. Tornem-hi: es restringeix la llibertat de circulació, d’expressió i de reunió per silenciar la dissidència; es detenen periodistes i activistes; la crítica s’interpreta com una ofensa al règim; s’amenaça, s’aïlla i es tortura els detinguts, en especial la població sahrauí; la violència masclista no arriba a la justícia, es maltracta migrants. Es refereix a Cuba? No, al Marroc, país amic. Dos paradigmes d’escrupolós funcionament democràtic. Deixem-nos de xous mediàtics i de fer l’hipòcrita amb Cuba. Si es tracta de drets humans comencem per posar fi al bloqueig que els vulnera des del 1962, a la persistent guerra econòmica contra la població que és reiteradament condemnada per l’ONU. Darrera votació: 184 països en contra, dos a favor –els Estats Units i Israel– i tres abstencions –Colòmbia, el Brasil i Ucraïna–. I doncs? Què molesta de Cuba que entusiasma de l’Aràbia Saudita i del Marroc?