Assetjades al carrer

Els espais públics no són espais neutres. De fet, en general alimenten les desigualtats entre homes i dones, perquè en essència es van pensar i concebre des d’una sola mirada, la masculina. És per això que és imprescindible que els nostres espais compartits i públics siguin repensats des de la perspectiva feminista i inclusiva, perquè si no els nostres carrers poden esdevenir un aliat més d’aquells que exerceixen el poder patriarcal a través de la por i la violència.

Un dels darrers estudis publicats, Safer cities for girls (Ciutats segures per a les noies) evidencia que el 78% de noies d’entre 18 i 25anys asseguren haver sofert assetjament pel carrer en algun moment de la seva vida. Resulta imprescindible explicar el que les dones vivim quan anem pel carrer, de nit o de dia, passejant o practicant algun esport. La nostra experiència és diametralment oposada i absolutament desigual a la dels homes. En la nostra societat, no tenir por quan estàs a l’espai públic és encara un privilegi reservat als homes que compleixen els estereotips heteronormatius.

El mateix estudi, finançat per la Comissió Europea, que ha comptat amb la participació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), recull les experiències de dones d’entre 15 i 25 anys de Madrid, Sevilla i Barcelona i evidencia que el 90% de les joves assetjades pel carrer no van rebre cap tipus d’ajuda, tot i haver-hi testimonis que van presenciar els fets. D’això se’n diu impunitat.

Sabem que la impunitat és un dels elements que més reforça les conductes violentes, perquè els agressors se senten més poderosos i per contra empetiteixen qui és víctima de l’assetjament. Adonar-te que, tot i ser violentada a la llum pública, ningú fa res, et fa sentir més agredida i reforça la idea de l’acceptació social, fet que et fa sentir encara més sola. Alhora, l’acceptació social d’aquestes violències posa de manifest com encara ens consta entendre que estem davant un problema públic i estructural. El silenci social ens posiciona i ens fa còmplices. Tal com va assenyalar Desmond Tutu, “si ets neutral davant una situació d’injustícia, has escollit estar de la part de l’opressor”.

L’estudi elaborat per l’ONG Plan International també explica que el 77% de les situacions d’assetjament al carrer no impliquen contacte físic, sinó que es produeixen a través de mirades, xiulades o persecucions i solen ser de nit o matinada, en més de la meitat dels casos, fet que també genera un elevat impacte en el nostre benestar. Les dones som expertes en la por. Des de ben petites ens hi socialitzen, fent-nos sentir extremadament vulnerables en els àmbits públics. A mesura que creixem, patim situacions d’assetjament de manera tan habitual que, quan es produeixen, es reben com quelcom esperable. Tot plegat és extremadament nociu per a les nostres vides i alhora invalidant, perquè ens porta a la renúncia d’espais i activitats per por a les agressions masclistes, i ens condemna a ser ciutadanes de segona al no poder gaudir de la plena ciutadania. Davant de tot això, ens sobta que tan sols un 3% de dones decideixi reportar aquestes experiències als cossos policials? Moltes d’aquestes agressions ni tan sols estan recollides al nostre ordenament jurídic i és que les lleis sempre van darrere de les necessitats socials.

Aquestes dades evidencien que si tantes dones viuen l’experiència de l’assetjament és perquè hi ha molts homes que l’executen i perpetuen, com a part d’una pràctica apresa i reforçada, sovint en les etapes més joves, en què el model de masculinitat passa per mostrar el poder ocupant els espais. Xiular, dir coses o seguir una noia reforça un tipus de masculinitat que enalteix el patriarcat. I tot això no és un joc innocu, tot això és violència.

Les dones aprenem a utilitzar el telèfon com a mesura d’autoprotecció, enviant missatges o fent veure que estem trucant a algú, canviant les rutes per buscar les més il·luminades, vestint diferent de com voldríem o sense poder decidir quan volem tornar a casa, perquè ens fa por fer-ho soles. Urgeix posar fi d’una vegada a aquestes agressions i construir ciutats i espais compartits, inclusius, per poder viure de manera lliure i segura.