Sobre drets i cansaments

“No em pots prendre el mòbil.” T’ho diu seriós un nano de catorze anys que t’ha portat fins a les cordes de la paciència. No és que ell sigui irritant, és que tu, mare, estàs tan cansada que si poguessis et castigaries a tu mateixa: sense contacte amb cap ésser humà durant un dia almenys. O unes hores, les suficients per recompondre una mica el cos i la psique i trobar a faltar tothom mínimament. Ahir, arrossegant-me pel carrer, fingint que fèiem una passejada en família, sentia uns que tenien uns plans fantàstics de viatge, que incloïen –aquesta és la part més important– estades en hotel, sense haver de cuinar ni netejar ni fer la compra, ni res de res. I ja sé per què estem cansades –qui vulgui que llegeixi cansats o cansad@s– i és que l’estiu no disminueix, sinó que augmenta la càrrega. L’estiu d’estar per casa, és a dir, l’estiu passat a casa, és com sempre però sense escola. Hi ha moments que té el regust d’aquell de confinament de l’any passat, d’emocions amb dents de serra. Encara que no marxem, gastem, i s’ha de cuinar, i fer rentadores –per parar un carro–, i fa una calor de mil dimonis, i els nanos es barallen, i algú de casa crida que preferiria estar treballant que de vacances... I no se sap com, el de catorze té el mòbil requisat. I com que en té catorze, no deu, obre la boca i es queda molt tranquil dient que no tinc dret a prendre-li. I aleshores penso en tot això del cansament, les vacances, la roba sense plegar, les ganes de fugir... i li confesso: “Saps què? No m’agrado cansada. Posem l’aire i fem crispetes?” Si no faig vacances fora, faré que elles vinguin a casa.