Xina

Amb pompa i cerimònia, no pas exempta de missatges intimidatoris, la Xina comunista va celebrar el centenari del partit que ho controla tot d’ençà de la revolució de 1911. El Partit Comunista va posar fi a la dinastia Qing i a dos mil anys de govern imperial: havia nascut la República de Xina, un règim en què el partit és també l’estat. L’efemèride s’ha de posar en el context dels experiments totalitaris del segle XX: el tercer Reich, que segons Hitler havia de durar mil anys, en va aguantar dotze mal comptats, la Unió Soviètica no va arribar als setanta anys, Corea del nord s’acosta als vuitanta... El centenari de l’experiment xinès projecta llums i ombres sobre un model que trenca moltes teories econòmiques. Sense renunciar mai a la repressió brutal i despietada contra qualsevol intent de dissidència i al control absolut dels mecanismes de poder, la Xina comunista ha tret 800 milions de persones de la pobresa. Avui la renda anual per càpita (més de 10.000 dòlars) és superior a la de molts països de règim capitalista. En aquesta evolució han jugat un paper clau tres líders: Mao, Deng i Xi. El revolucionari Mao va acabar protagonitzant delirants experiments de brutalitat ideològica i social, com la revolució cultural dels 60, que va costar centenars de milers de vides, però el seu successor, Deng Xiaoping, va ser el gran pragmàtic, l’impulsor d’un “socialisme a la xinesa” que permetia una certa liberalització de l’economia i les autonomies sense perdre el control implacable de l’estat. En la seva visita a Pequín el 1985, el jove Felipe González va quedar fascinat pel sentit comú de Deng: “Gat negre, gat blanc? El que importa és que caci ratolins.” Xi Xiping, des del 2012, ha retornat al culte a la personalitat i a la paranoia uniformadora. El New Deal del partit és clar: Deixeu-nos controlar les vostres vides i us garantim prosperitat econòmica. Veurem si la formula aguanta cent anys més.