A la tres
Més enllà del foc
Més enllà de la demagògia d’uns i altres (d’uns més que d’altres, perquè hi ha coses evidents) sobre els hidroavions que havien de venir de Perpinyà per ajudar a apagar l’incendi de Llançà i el Port de la Selva (i que no van venir), el cert és que ahir –quatre dies després d’haver-se iniciat– escrivia aquest article encara amb el soroll de fons dels helicòpters dels Bombers. És una tasca ingent, gegantina, la d’aquests homes. Divendres a la nit es veia la porta de l’infern, des del Port de la Selva. Feia respecte. Com formiguetes, una rere l’altra, tot dissabte i tot diumenge van sobrevolar el foc, ara l’un ara l’altre, un munt d’helicòpters i hidroavions, coordinats en formació com si fossin un ballet dalt d’un escenari. Si el foc ja té el que té d’espectacular, que no et permet de mirar cap a un altre lloc mentre hi és, amb l’operació de coordinació passa el mateix. Poques coses deuen mobilitzar tant personal i tanta logística com un gran incendi. Rere les desenes de llumetes grogues i blaves escampades per la muntanya m’he imaginat aquests dies desenes, centenars, de bombers lluitant contra les flames. David contra Goliat. Ni l’alcalde Cervera ni el regidor Pinart no han dormit, aquests dies. Ni tanta d’altra gent. Ha guanyat David, en aquesta batalla contra el foc. A Alemanya i a Bèlgica, contra l’aigua, malauradament va guanyar Goliat. La qüestió és, com sempre, quant de tot plegat seria estalviable. Perquè tanta culpa hi deu tenir la burilla (sempre hi ha una necessitat de trobar ràpidament un culpable, o d’assenyalar-lo) com el sotabosc mal cuidat o, en zona de vinyes, els espais no cultivats. No ho sé, no hi entenc prou, que és l’altra cosa que passa amb els focs: envoltats de flames, tothom té la seva teoria: que sí s’ha d’atacar per aquí, per allà... Tot i alguns contrastos (com els turistes a la platja banyant-se tranquil·lament mentre assenyalaven les flames), el cert és que la celeritat i la solidaritat de tothom (preparant entrepans, ajudant els desallotjats...) fa que mantinguis un bri d’esperança que sí, que ens n’acabarem sortint i que això que als joves els espera un futur pitjor no és res més que el resultat d’una simple enquesta. Per acabar-hi de creure, ja només em va faltar que finalment Movistar arreglés, ahir després de quatre dies, l’avaria que em/ens mantenia desconnectat/s.