Canvi de política monetària

El Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt, és el responsable de la política monetària dels estats de la Unió Europea. El Banc d’Espanya només té la responsabilitat del control dels bitllets i de la inspecció dels bancs. És la política monetària del Banc Central la que ha canviat sobtadament, i a parer meu satisfactòriament. Christine Lagarde, la presidenta del Banc Central Europeu –que havia estat directora del FMI–, ha impulsat un canvi força substancial relacionat amb els tipus d’interès, o sigui, amb el cost del diner. Després del crac del 2008 la política del BCE era mantenir un tipus d’interès molt baix o inexistent. Ho feien per controlar la inflació, que havia estat el perill més destacable de l’anterior període. El resultat d’aquesta política ha estat desastrós per als bancs. Es pretenia activar la inversió amb un interès del 0,5 o de l’1% i, per tant, amb excel·lents condicions de crèdit. Però els bancs es trobaven en la posició contrària: no podien pagar un interès correcte als dipositants perquè no hi havia marge, entre l’interès que podien cobrar pels crèdits i el que podien pagar als dipositants. El resultat ha estat que els bancs no han pogut fer beneficis suficients per pagar als accionistes i només han pogut aconseguir beneficis sobre la base de cobrar comissions elevades o amb un altre sistema no gaire ortodox.

El canvi en la política monetària consisteix en el fet que el BCE fa una imponent emissió de deute que distribuirà entre els bancs de la Unió. Un dels problemes que tindrà la Generalitat de Catalunya és que la part que li correspon d’aquesta emissió sigui la correcta i que el govern espanyol no ens faci una altra mala passada. En tot cas, aquesta emissió de fons públics provocarà una inversió del capital privat i possiblement una inflació que no ha de fer por ningú, fora d’aquells governants que voldrien una inflació a zero. Si la inflació és de 2, 3 o 4% i el tipus d’interès segueix aquesta tònica, ens trobarem en una situació més fàcil per regular el mercat monetari: els bancs podran pagar alguna cosa als seus dipositants, podran cobrar alguna cosa dels crèdits que concedeixin i els creditors podran pagar un interès que estigui dintre de les possibilitats de l’empresa. Si el canvi es confirma, tornarem a una situació més normalitzada. Caldrà controlar la inflació però només en el cas que s’enfili massa. Pensem que fa tan sols quaranta anys el tipus d’interès interbancari era del 15 i el 18%, xifres que esglaiaven els qui demanaven crèdit.

La nova política serà aplicada a tots els bancs de la Unió. Com que tindran una rendibilitat mínima dels seus diners, els propietaris dels dipòsits i de l’estalvi no hauran de buscar noves fórmules per al diner negre, ni portar els seus diners a Liechtenstein o a les illes Caiman. En conjunt, per tant, la meva felicitació a la Sra. Lagarde. És una dona esprimatxada i força geniüda de caràcter. Ja ens va bé. Ocupa un càrrec en el qual haurà de donar molts cops de puny sobre la taula i alçar la veu per sobre del que és normal.

El retorn a la normalitat ha de ser positiu per a tots els europeus i el Banc Central no ha de tenir por d’endeutar-se, si les coses han arribat a la situació actual. Recordem les crítiques que va rebre el president Obama quan va endeutar l’estat americà fins a les orelles i així va salvar el seu sistema bancari i una bona part del mundial. Va ser una sort que ho fes i em sembla que serà una sort que la Sra. Lagarde tingui el nervi suficient per fer una operació similar.

Els catalans, en tot cas, hem dir “visca Europa!”.