Restriccions sense jutges

Els metges i els experts en epidèmies haurien d’ésser els que decidissin les restriccions que les autoritats polítiques han de decretar. Fet obvi que sovint s’oblida en un país en què alguns metges han volgut fer de polítics i han tastat la qüestió mediàtica i alguns polítics han exercit d’experts sense tenir ni idea del problema del virus. Tot plegat no deixa cada un al seu lloc quan cada dia allò que es busca és la credibilitat d’aquells que fan anuncis públics sobre restriccions. Des de Sant Joan fins ara s’ha incrementat la confusió i les mesures no són prou clares, fins al punt que la Barceloneta segueix essent un espectacle de persecucions entre policies i ciutadans amb ganes de gresca. Així mateix, els tocs de queda per pobles tampoc convencen del tot.

S’ha d’entendre que el debat és complicat entre la salut pública i la llibertat personal. El que no té cap lògica és la introducció dels jutges i que els tribunals acabin decidint què hem de fer davant la pandèmia. El cas més recent ha estat el del Tribunal Constitucional fent el paper de tercera cambra de representació i decidint que l’estat d’alarma va ésser o no va ésser constitucional. La decisió fa perdre autoritat al TC, que hauria d’estar per altres temes i deixar que la política escolti els experts que es pronuncien. La majoria de jutges consideren que no han de prendre decisions polítiques, malgrat que ho acaben fent. Si es pot profunditzar amb algun jutge, encara que escori cap a la dreta, comenten que és la política qui ha de resoldre els seus problemes. El trasllat de temes polítics a la justícia són passarel·les que sempre tenen conseqüències, com que un tribunal decideixi les classes de català que ha de tenir una escola o ara sobre quines són les restriccions que s’han d’aplicar per la pandèmia.