A la tres
Tot va molt bé
A mi ja m’agradaria, fer com tots aquests analistes que donen per fet que això ja està, que el diàleg polític es va obrint pas dia rere dia i que això és imparable. I que es veu que hi ha tantes reunions bilaterals (entre els d’aquí i els d’allà) que tot això està tan encarrilat. A mi em sembla que encara ens passa allò que quan alguns escrivim el que posem negre sobre blanc no és el que passa sinó el que ens agradaria que passés, a nosaltres o a les nostres fonts d’informació. I ara em poden titllar de pessimista, o dir-me allò dels eixelebrats que no creuen en la taula de diàleg. Però dir que això ha canviat com la nit al dia, que ara sí que la taula de diàleg (ara sí, ara sí, que ve, que ve) ho arreglarà tot, i que la reunió bilateral Estat-Generalitat ens ho resoldrà tot, em sembla que forma part d’aquest autoengany que el que ens permet és guanyar temps, però no sé si tocar de peus a terra i/o avançar gaire cap a l’estat propi. Excepte, és clar, que vostès siguin també dels que consideren, com la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, que “ja hauríem d’haver après la lliçó” i aparcat el referèndum, que és el que aquesta senyora ens va dir dilluns passat. Aquí, alguns confien que a Madrid hagin après la lliçó que la repressió no serveix de res, i allà confien que hàgim après que això de l’1-O va ser un tret al peu. No em sembla pas la gran base de l’acord, si tenim en compte que la repressió no para i que els aparells de l’Estat (han sentit a parlar del Pegasus? I del Candiru?) no tenen aturador. Que el clima no és el mateix de mesos enrere? I tant. Però pensar-se que amb els indults i una bilateral ja està tot encarrilat –analistes dixerunt–, em sembla d’un optimisme que només pot ser dictat. Sobretot si tenim en compte que els indults van venir d’on van venir (de la por a la plantofada europea i de l’aritmètica que aguanta el PSOE) i que no hi ha cap indici, cap ni un, ni que la repressió s’aturi ni que d’aquest diàleg en pugui sortir cap referèndum de veritat. Això sí, haurem guanyat temps, i ara ens en podrem anar de vacances –espero que en facin aviat– dient-nos tots plegats que tot està tan bé.