Persecució implacable

Aquesta nit s’acaba el termini perquè els trenta-quatre ex-alts càrrecs dels governs de Mas i Puigdemont perseguits pel Tribunal de Comptes dipositin la fiança de 5,4 milions d’euros que els exigeix per l’acció de la Generalitat a l’exterior entre els anys 2011 i 2017. És un episodi més d’una persecució implacable que té en aquest tribunal una de les mans més fosques. No hi ha sentència contra aquests homes i dones que es van limitar a complir els programes electorals pels quals alguns van ser escollits i d’altres contractats com a servidors públics. Més que això, alguns ja han hagut de pagar, i n’hi ha que tenen béns embargats pels mateixos fets pels quals ara els tornen a demanar una fiança milionària. Doble i fins i tot triple càstig a mans d’un organisme administratiu que per més notes públiques d’autopropaganda que es faci –cosa, d’altra banda, insòlita– no es pot desfer de la crosta d’opacitat que l’embolcalla. La indefensió dels perseguits és manifesta. Els advocats defensors gairebé no van tenir temps per llegir les llarguíssimes imputacions, i cap dels recursos que van presentar va ser escoltat.

Tampoc va ser escoltat el clam internacional contra la injustícia de personalitat rellevants, entre les quals premis Nobel. I, evidentment, el dit tribunal no ha volgut allargar ni un minut el termini perquè es facin efectives les fiances; perquè el temps, la manca de temps, és un dels factors de l’equació perquè la pressió sigui efectiva. Ho feia notar el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, quan explicava que el govern no ha trobat cap banc que estigui disposat a avalar les fiances imposades, que tampoc ho farà l’Institut Català de Finances i que no s’activarà el fons complementari de riscos, creat fa quinze dies. “Massa soroll i poc temps”, deia el conseller, que també es referia a la por a les represàlies. En un país normal, els bancs no haurien de tenir cap problema per entrar en una operació com la que se’ls proposa, però n’estem lluny.