De reüll
La postveritat ja és aquí
El trumpisme va marxar, no sabem si de forma temporal, però ens va deixar algunes lliçons que convé rescatar. El 2016 el Dictionary d’Oxford va escollir postveritat (post-truth) com la paraula de l’any. El prestigiós diccionari la definia com el fenomen que es produeix quan els fets objectius tenen menys influència davant l’opinió pública que no pas les emocions i les opinions personals. Un dels mestres a fer ús de la postveritat va ser Trump, que, a més, va saber amanir-la gràcies a les xarxes socials. “La meva opinió val més que els fets”, era gairebé el lema, i a poc a poc va anar intentant silenciar la premsa oficial a mesura que incrementava el missatge únicament a través de les xarxes. L’objectiu, com sempre, és generar confusió i esborrar els límits entre realitat i ficció al bell mig d’una societat que patia una greu crisi econòmica agreujada per una manca de confiança en les institucions, els polítics i la premsa. Ara la postveritat ha creuat l’oceà i fa dies que va aterrar a la península amb el PP. L’ideòleg de Vox, Ignacio Camuñas, apuntava al govern de la República com a culpable de la Guerra Civil en un acte al costat de Pablo Casado, que, recordin, ja havia fet ús de la mentida per referir-se, des del Congrés, a aquell episodi ben real i cruel que el franquisme va provocar amb un cop d’estat.