L’Adrià, de Farners
Ni futbol, ni bàsquet ni taules de diàleg. L’esport nacional català és l’hoquei sobre patins. Hi ha més variants d’hoquei, sí, però no són el mateix. Sobre gel, esdevé una activitat més aviat tosca, de buldòzer. Aquells guerrers medievals amb cuirassa semblen més concentrats a arribar a l’abraonada final prop de la barana que no pas a fer una bona jugada. I el que es practica sobre herba, què vols que et digui... En un prat verd i sense rodes per accelerar, canviar de ritme o avançar i recular ensanefadament, sembla que els jugadors duguin la bola a pasturar, més que no pas a fer-hi filigranes. En un camp d’herba, la pilota es xuta, coi, no s’acompanya amb un gaiato!
Mira, per contra, el de patinar. Ho té tot: velocitat, potència, habilitat, canvis de sentit... Desplaçaments gràcils de ballarina i cops secs de destraler. Coordinació motora. Reflexos afuats. I allà, gairebé encastat a la fornícula, un jugador que fa saltar la paradoxa: el porter. S’ha de tenir un gran control emocional per aguantar tot el partit quiet i a la gatzoneta sabent que tens uns patins als peus per marcar-te un bon esprint o una cal·ligrafia per la pista. I tenir-los molt ben posats, per molta genollera i visera que gastis: la bola és una bala. Has de ser un gat per desplegar-te a temps, estirar una cama, un braç, el coll, el que sigui, i aturar-la. Doncs bé, el farnesenc Adrià Álvarez és un d’aquests jugadors excepcionals. Després de passar pels clubs de Farners, Maçanet i Girona, ara és campió d’Espanya amb el Barça i aviat jugarà la Copa d’Europa. Una promesa tan sòlida, l’Adrià, que el Barça va fer mans i mànigues per crear-li una plaça a la Masia.
Però el que potser no sap la gent és la història de superació que hi ha al darrere. Va ser un nadó traumatitzat per massa visites al quiròfan i un nen agorafòbic, insegur, ansiós i aterrit per tot. Fins que un dia, contra tot pronòstic dels especialistes en psiquiatria, es va entestar a ser porter d’hoquei. Avui, quan fortifica la seva porteria, l’Adrià es torna un emperador, un ca Cèrber que arrenca crits d’admiració entre el públic. Un públic que també ignora que als peus no hi du patins, sinó les rodes d’un llit de quiròfan. Unes rodes que no es mouen durant el partit que jugues contra la malaltia però que t’enforteixen de per vida.