El que cal és un pla C

Que el pla A sigui dialogar amb una paret fins a arrencar-li un referèndum és un pla llardós perquè les parets que donen ho tenen escrit en ceràmica. I són coses de l’estil “el veí té dret al sol i a la paret”, “el veí té dret al sol, però no a la paret”, o “el veí no té dret ni al sol ni a la paret”. “Referèndum” i “amnistia” no hi consten. Tampoc consta “taula de diàleg” a la ponència marc del PSOE per al congrés de València. A la vista del que es veu, els socis del govern insisteixen dia sí i l’altre també en un pla B que ells tampoc sembla que tinguin, més enllà de dir que no hem de renunciar a la unilateralitat, que tampoc sé si saben què volen dir, perquè ni tan sols és clar que hi hagi una manera de renunciar a la unilateralitat. Quina bogeria és aquesta? Com s’articula l’astracanada? Qui pren les decisions d’aquells que renuncien a la unilateralitat? És com una entrada en el món vegetal? Si cal ja em podaran? Si cal ja em trasplantaran? L’àvia Neus diria una cosa així com que a la unilateralitat hi renuncies si te’n vas a l’altre barri. Mentre ets en aquest, la portes incorporada de fàbrica. El que falta és un pla C, per quan la dreta torni al poder a Espanya. Vindrà carregada, ho sabem. Ahir Casado –no s’ha llegit l’Estatut balear, o sí– ja li fotia contra la llengua a les Illes. No és català. És mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc i suposo que cabrerenc. Sense un pla C, i amb tanta gracieta al circ sanchista, pagarem molt car la mort del matxo.