La fi d’un barri obrer

El setembre del 2002 tres administracions van acordar el destí del barri de la Sagrera. Generalitat, Ajuntament i Estat espanyol van signar un conveni que preveia l’arribada de l’alta velocitat amb una macroestació a la Sagrera que serà, quan s’acabi de construir, l’edifici més gran de la ciutat. L’Estat havia acceptat la construcció d’aquesta infraestructura després d’incloure en el conveni el finançament de les obres a través de les plusvàlues que generarien la construcció de pisos, hotels, oficines i centres comercials en aquell eix ferroviari, des del Clot a la Trinitat Nova. Però va esclatar la bombolla del 2008, i això va obligar a revisar un projecte que se sostenia amb la venda de pisos i locals de negocis. El 2009 les tres administracions signaven una revisió del conveni, rebaixant-ne les dimensions però sense deixar de dependre del tot del totxo com a font de finançament. I, com el totxo, les obres van continuar de manera agònica, fins que es van suspendre entre el 2013 i el 2016. Ara, juliol del 2021, comencen a veure’s els nous pisos en construcció, ocupant terrenys que abans eren naus industrials i tallers ferroviaris. L’economia, amb permís de la Covid, reneix del sotrac del 2008. I amb ella les obres de la Sagrera. Repunta el preu del sòl, arriben els diners. Però, qui els posa? La megalòmana estació la pagaran els nous veïns amb unes hipoteques hipertrofiades. Així es fa ciutat en aquest país: empobrint les classes populars, obligades a pagar o llogar tota la vida a preus desorbitats els habitatges que necessiten. L’altre dia, un càrrec del govern municipal de Colau es felicitava de la patxoca que fa un dels carrers de la Sagrera, ara amb carril bici i un enjardinament meravellós. I era cert. Al costat, però, un nou bloc de pisos ple de veïns que han pagat la festa amb les seves hipoteques, mentre els fills dels blocs vells fan les maletes perquè difícilment pagaran un habitatge al barri. Això sí que és transformació urbana.