La Figueres d’Isabel-Clara

A Figueres Correllengua ha homenatjat Isabel-Clara Simó. El 1967, amb 23 anys, lluint talons d’agulla i una faldilla de tub que li feia fer passos d’ocell, l’activista va entrar al claustre del Ramon Muntaner. Alcoiana, guanyades les oposicions de filosofia i volent un institut català, va decidir-se pel Palau del Vent. La sala de professors i el menjador de la fonda Armendares on es va instal·lar els va trobar plens de prejubilats. A la valenciana li va fer gràcia que a aquest col·lectiu els fes gràcia que digués “ui, m’he enganxat les calces!” (els pantalons, no les bragues); o que, després d’un bon dinar, exclamés “estic ben plena!” (tipa, no embarassada). Però no li’n va fer cap, de gràcia, que, després de trencar aigües, una monja del Trueta li digués a cau d’orella “ahora te vas a enterar de lo que es sufrir”. El llibreter Canet, vestit amb el llegendari guardapols, li va presentar Xavier Dalfó, director de la revista Canigó, amb qui va casar-se. Va publicar-hi articles, al periòdic del marit, el va polititzar i catalanitzar, i va ser-ne directora. Els col·laboradors anaven de Sánchez Mazas a M.À. Anglada, passant per Pla i Dalí, i pels locals E. Casademont, J.M. Bernils, N. Pijoan, Puig Vayreda (que a més els feia de cangur), Garrido Pallardó, Gurt, Tribulietx, Carreras, Fortiana-Verdaguer...

En Dalfó coneixia tothom i aquesta drecera va conduir-la a capbussar-se en la gauche divine empordanesa del moment. Parlant-li de la cinta de Möbius va interessar a Dalí, i va detestar l’anticatalanisme de Gala. Els pintors de la fonda Roca van ser-li doll d’anècdotes i divertiment. A.M. Dalí i Joaquima Cusí, a més de projectar simpatia, van pagar les 100.000 ptes. de dues multes de Canigó. A Ca l’Armendares va tractar Fages de Climent i a Can Duran A. Deulofeu. Va fer dues entrevistes frustrants a J. Miravitlles i J.V. Foix. Va enlluernar-se amb M. Costa-Pau i Turistes, sirenes... La Figueres del moment, diu, ciutadejava i es rendeix a la insuperable descripció de Josep Pla. Hi descobreix el vent, menjar bé, els aparadors i productes de qualitat, la pràctica i la retòrica de la llibertat sexual, la proximitat de França: formatge, llibres i cine cochon. I les sardanes que ballaven els seus alumnes: es diverteixen i fan pàtria, pensava. A l’Astòria va admirar-se que la concurrència celebrés els gols que els contraris feien a la selecció espanyola. I el 1973 cap a Barcelona.