Opinió

Tribuna

Enderrocar la memòria

“En la cultura de pau, els canvis en l’opinió pública són l’eina més important per a provocar qualsevol canvi. I és que, a la fi, és la gent la que transforma els governs, i no pas al revés

“La multitud és sempre vora la violència”, fa un vers del darrer llibre de poemes de Joan Margarit, Animal de bosc (2021). Els humans som violents inclús quan ens discutim sobre aspectes immaterials. La memòria, per exemple. No soc tan pessimista com ho era Margarit quan en el mateix poema assegurava que “les multituds necessiten matar”. Tinc una opinió més positiva que ell del comú de la gent. Potser és perquè no tinc por al que soc i perquè em regeixo pels principis de la no-violència. La cultura de pau és un aprenentatge contra el pessimisme autoritari de Hobbes. L’amor al proïsme és un aprenentatge. On hi ha persones hi ha conflictes, i, per tant, és inútil intentar fer veure que vivim en una societat dominada per la unanimitat. Només faltaria que fos així.La democràcia, en una societat oberta, recolza en el pluralisme. La pluralitat d’opinions comporta controvèrsies. Durant la dècada sobiranista recent, un dels arguments de l’unionisme contra l’independentisme era, precisament, que dividia les famílies en l’àpat sagrat de Nadal. ¿Quina reunió familiar no és incòmoda per a un, per a dos o per a quatre membres de la família? Es discuteix per tot. El límit de tota controvèrsia ha de ser, si de cas, fer evitable la violència i reduir a la mínima expressió les idees totalitàries, que són les que amenacen la llibertat, socialment i en una simple sobretaula, perquè s’imposen a la força. La violència engendra violència, encara que a algú li pugui semblar que estic escrivint un tòpic.

Una de les violències que més agraden als humans és la violència simbòlica. La que té a veure amb els imaginaris que ens uneixen o bé ens separen. La setmana passada, mentre el Consell de Ministres aprovava la tramitació de la modificació de la llei de memòria del 2007, que tothom considera insuficient, un grup, autoproclamat independentista, va decidir passar a l’acció. Va cremar banderes i objectes del Terç de Nostra Senyora de Montserrat que es conserven en una cripta dedicada al requetè carlí que va lluitar a la Guerra Civil al costat de Franco. Aquesta acció me n’ha fet recordar dues altres, del 2018, a Vilalba dels Arcs. La primera són les pintades que va fer l’organització juvenil Arran al monument erigit pel requetè a Quatre Camins, un dels escenaris de la batalla de l’Ebre. La segona acció va tenir lloc al cap de poc al mateix lloc. Un altre grup va destrossar la Creu dels Requetès i un monument que es va erigir l’any 1960, amb el patrocini d’aquests carlins, en record als republicans caiguts al camp de batalla. No m’he equivocat, van ser els supervivents del Terç els que van promoure el monument en record dels seus adversaris. La vida de les persones de vegades evoluciona més de pressa que els canvis polítics. En la cultura de pau, els canvis en l’opinió pública són l’eina més important per a provocar qualsevol canvi. I és que, a la fi, és la gent la que transforma els governs, i no pas al revés.

No existeix ni pot existir mai una memòria pública oficial, perquè això convertiria els espais de memòria en una mena de gran mausoleu totalitari, com molts n’hi ha hagut al món. No hi ha una sola memòria, n’hi ha moltes, i cal que totes siguin mostrades i respectades. Mostrar i respectar no significa exaltar la dictadura franquista. Traçar amb una línia ben ostentosa el recorregut del mur de Berlín pels carrers i places de la capital d’Alemanya tampoc no pretén exaltar el comunisme. Més aviat és el contrari. No és fàcil tractar la memòria, sobretot si hi ha qui és capaç, com el líder de Vox a Catalunya, Ignacio Garriga, de denunciar l’atac a la cripta montserratina amb una piulada en què considera la dictadura part de la seva tradició política: “...s’ha acabat la impunitat per als totalitaris: defensarem la nostra història, tradició i recuperarem Catalunya”. Quan el març del 2019 els feixistes van destrossar una placa que recordava les tortures davant la comissaria de Via Laietana, on hi havia hagut la Brigada Politicosocial, la regidora de Ciutadans, Carina Mejías, ho va voler justificar afirmant que la placa era “ofensiva”. Aquest és sempre el problema. A qui ofenia un record que era cert? La gestió de la memòria, incloent-hi la personal, és realment complexa. Pensin en el cas del professor Martí de Riquer. Va perdre un braç lluitant voluntari amb el Terç de Nostra Senyora de Montserrat i després fou censor franquista. Amb l’altra mà, però, va escriure la més gran de les contribucions a la història de la literatura catalana publicada sota la “negra nit”, que per a ell no ho devia ser gaire, del franquisme. Què fem, li escapcem el cap? El condemnem a galeres? La memòria necessita historiadors i no pas activistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.