De set en set
On érem moltes dones?
Mai, com en els darrers temps, havia pres tanta consciència de la necessitat d’unir-nos totes les dones, i la nostra multiplicitat de matisos, en la lluita contra el patriarcat i contra els rols tradicionals de gènere. He trigat una eternitat a declarar-me obertament feminista perquè pensava, erròniament, que amb la defensa de la igualtat entre homes i dones ja teníem camp per córrer. I no serà perquè la mare no insistia a alliçonar-nos, a les dues germanes, perquè mai tinguéssim dependència d’un home. “Sigueu dones lliures”, ens repetia. Ara, amb el pes acumulat dels anys i amb l’experiència calant-me fins al moll de l’os, em sorprenc a mi mateixa recordant com m’he posat de perfil, en diverses ocasions, en veure passar algunes batalles que afectaven l’honor de les dones. Com durant anys i panys havia acceptat que no era prou femenina perquè havia assimilat, sense qüestionar-ho, que només hi ha un tipus de feminitat i que necessàriament va lligada a lluir talons, usar pintallavis i exhibir una depilació impecable. Quants cops no hauré vist com un home m’avançava i ni m’he plantejat si potser jo estava més qualificada. O no he posat al crit al cel quan he sentit que, si em queixava, era una mal follada; si aconseguia que se’m valorés en el món laboral, abans m’havia repassat algú. Per tot plegat, ara em pregunto, amb certa vergonya, quantes lluites no tindríem ja guanyades si a les dones, durant anys, ens hagués irritat allò que ara ens fa mal. Algunes hi arribem un xic tard, però hi hem arribat. I, per sort, d’aquí ja no hi ha déu que ens en mogui.