La llei de responsabilitats polítiques

control del Parlament del dia 21, el conseller d’Economia, Jaume Giró, anunciava que, segons preveu el decret llei sobre el Fons Complementari de Riscos de la Generalitat de Catalunya del 6 de juliol, l’Institut Català de Finances avalaria els 5,4 milions d’euros que reclama el Tribunal de Cuentas a 34 excàrrecs de la Generalitat per l’acció exterior dels governs d’Artur Mas i Carles Puigdemont entre el 2011 i el 2017. Quan escric aquestes línies, el decret està pendent de l’aprovació del Parlament i del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sol·licitat pel PSC, Cs i el PP. Com reclamava ERC, l’aplicació de la disposició addicional del decret llei és de moment l’única sortida després de la negativa de les entitats bancàries del “país” de fer-se’n càrrec.

El Tribunal de Cuentas és una anomalia més del peculiar estat de dret espanyol i de com concep la separació de poders el bipartidisme dominant. Anomalia que no prové tant de les seves funcions, similars a les d’altres organismes semblants com el Tribunal de Comptes de la UE o la Sindicatura de Comptes de Catalunya, fiscalitzar els comptes i la gestió econòmica de l’Estat i del sector públic (estatal, autonòmic i local) i dels partits polítics, com de la composició i la manera d’escollir els seus membres, que ni tan sols han de ser especialistes en dret sinó que hi poden aspirar professors universitaris i funcionaris amb titulacions superiors i més de quinze anys d’exercici professional. Els 12 consellers –amb un dels sous més elevats de l’administració– són elegits per les dues cambres per un període de nou anys. Les seves decisions són gairebé inapel·lables i, en tot cas, primer s’ha de fer efectiva la sanció i després veure què succeeix amb un possible recurs. En suma, el resultat és que avui hi ha set membres proposats pel PP (tenia majoria el 2012), tres pel PSOE (n’eren quatre, però el gener del 2018 dimití per raons personals Lluís Armet) i una per IU (María Antonia Lozano, pròxima a l’exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena), i uns nivells de nepotisme elevats (el 2014 una setena part dels treballadors tenien relacions de parentiu i el conseller Manuel Aznar és germà del llavors president del govern). I així, un organisme que hauria de ser un ariet contra la corrupció i que és implacable amb els excàrrecs de la Generalitat no va detectar la corrupció del PP (Gürtel) o del PSOE (ERO d’Andalusia). És més, la sala d’enjudiciament del Tribunal, amb els vots de dos consellers nomenats pel PP (José Manuel Suárez i Margarita Mariscal de Gante, exministra de Justícia de José María Aznar) va revocar el juliol de 2019 una sentència condemnatòria contra l’exalcaldessa de Madrid Ana Botella (PP) i set membres del seu equip per la venda a fons voltors el 2013 d’immobles de protecció pública i a pagar solidàriament 22,7 milions d’euros.

Com en altres casos (Tribunal Constitucional i Consell General del Poder Judicial, on el desacord entre el PSOE i el PP perpetua la majoria conservadora proposada pel PP), els membres del Tribunal de Cuentas van acabar mandat divendres. Això no obstant, mantenen el “rigor” punitiu contra els excàrrecs catalans, mentre el mutisme del PSOE i de Pedro Sánchez alimenta les pulsions colpistes de l’extrema dreta (Vox, Cs i el PP de Pablo Casado). Podria succeir com en el poema de Martin Niemöller, erròniament atribuït a Bertolt Brecht, que quan vagin contra Sánchez i els socialistes ja no quedi ningú que parli per ells.

Aquest “rigor” punitiu selectiu es presta a comparacions inquietants (igual que la interpretació del 18 de juliol d’Ignacio Camuñas) que tenen a veure amb el biaix de dreta extrema d’alguns membres del tribunal. El 9 de febrer de 1939, la dictadura proclamava la llei de responsabilitats polítiques que, a les penes imposades pels consells de guerra, afegia retroactivament la inhabilitació, el desterrament i l’embargament dels béns de tots els que havien col·laborat amb la Segona República espanyola, és a dir el govern legítim des del 18 de juliol de 1936, o la Revolució d’Astúries de 1934. És un clar exemple d’allò que Ramón Serrano Suñer, cínicament, en deia “justícia al revés”. L’objectiu era cobrar-se un botí de guerra desposseint els republicans dels seus béns amb un esperit de revenja i anihilació evident.