Un mini de pernil dolç

Barcelona. Barri vell, prop del passeig de Colom. Federal Cafè Gòtic. Hi entro per prendre una mica d’esmorzar. Dues noies atenen els clients. Abans de seure faig la comanda: “Un mini de pernil dolç”, dic en català. Però cap de les cambreres m’entén. Ho repeteixo dues vegades pausadament, però per a elles és com si parlés urdú o mandinga. Literalment, no saben què estic dient. Penso que tampoc deu ser tan complicat saber què és un “mini de pernil dolç”. Són cambreres treballant en un bar a Catalunya. I jo em sento com un marcià al meu país. Els comento que em sorprèn molt la situació. Una de les cambreres diu que també li sap greu, que és argentina, que fa poc que ha arribat i que està aprenent català. Però que es troba que ningú li parla en la nostra llengua i ho lamenta. Li dic que jo més.

L’anècdota és prou reveladora de la situació actual del català al país, on, malauradament, en molts llocs la nostra llengua ha deixat de ser útil i ha estat substituïda pel castellà o, fins i tot, per l’anglès. De situacions com la viscuda en aquell bar de Barcelona n’hi ha a centenars cada dia. Només cal repassar les xarxes socials o parar l’orella. No voldria semblar pessimista, però la sensació que les coses van empitjorant és evident. I, el que és més greu, la reacció dels catalanoparlants, amb les excepcions militants de sempre, és habitualment de submissió i de canvi automàtic de llengua al castellà. És clar que, de l’altre costat, molt sovint no hi ha cap esforç no ja per parlar en la nostra llengua, sinó ni tan sols per entendre-la. El govern diu que el preocupa la situació, que hi vol posar remei, però potser fem tard.

Això sí, a l’oposició del PP l’únic que l’importa és seguir posant el català al centre del debat polític. Les declaracions de Pablo Casado negant que a les Illes Balears es parli català semblen d’un ignorant, però temo que més aviat són d’algú que té molt clar com guanyar suports entre votants ignorants. Els que feien molta pena, per no dir res pitjor, eren tots els del PP balear, molts d’ells catalanoparlants, aplaudint les bestieses del seu líder.