Homes que saben massa

En acabar les darreres Ombres d’agost, dedicades a pel·lícules relacionades amb l’estiu, vaig escriure Continuarà, tan propi de la serialitat. Crec que ho vaig fer pensant en unes quantes pel·lícules que vaig haver d’excloure d’una sèrie amb una temporalitat definida: de l’1 al 31 d’agost. El cas és que, acostant-se aquest agost, vaig sentir el desig de continuar-ho. Tanmateix, dubtava de fer-ho. No tant pel tòpic que afirma que les segones parts no són mai bones: considerar-ho suposaria creure que la primera part va ser bona quan, sincerament, fa tant que escric articles que soc conscient que, de tant en tant, en surt algun que no està malament. Més aviat pensava que la idea no em donava tant de joc per a una nova sèrie. Però he cedit el desig assumint-ne el risc.

També em pesava repetir-me. Tanmateix, no fem més que repetir i repetir-nos. La repetició, amb variacions, sempre hi és. A la vida, a l’art i, evidentment, al cinema. L’any passat vaig començar amb un Hitchcock, La finestra indiscreta, i torno a fer-ho després de reveure les dues versions (la primera, anglesa, del 1934, i la segona, nord-americana, del 1956) de L’home que sabia massa. Repetició amb variacions sobre un mateix argument: un home sap massa perquè, abans de morir assassinat, un agent secret li dona una pista sobre un crim planificat. Com que l’home sap massa (i la seva dona també) li segresten la filla, a la primera, i el fill, a la segona. Tot acaba bé. Però jo no sé si començo bé. Què tenen a veure aquests dos films de Hitchcock amb l’estiu? Vull creure que el pretext me’l dona la segona, en la qual James Stewart i Doris Day es troben implicats accidentalment en tal intriga quan passen unes vacances estiuenques a Marràqueix. A la primera, de fet, la parella protagonista fa unes vacances hivernals a Saint-Moritz. En tot cas, Hitchcock va dir a Truffaut que les vacances (siguin a l’estiu o a l’hivern) són un període excepcional en què poden passar coses imprevistes. Demà: Pauline a la plage (Eric Rohmer, 1983). .