Per qui toquen les campanes?

“Mai preguntis per qui toquen les campanes; toquen per tu.” No és meu, és de John Donne (1571-1631). És el final d’un poema d’aquest gran poeta anglès d’una obra de la col·lecció ’Devotions upon emergent occasions’. Ho direm amb anglès, per allòque una traducció, no deixa de ser, una mica, una traïció –ho dic pels puristes–: “Any man’s death diminishes me/ because I am involved in mankind/ and therefore never send to know/ For Whom the bell tolls/ it tolls for thee”. D’acord, les campanes sempre toquen per a algú. Sigui les hores, els quarts o a mort. Els campanars formen part del paisatge i, segons Llach, a l’Empordà es deuen saludar entre ells, per allò de trobar-se a prop, i a toc de campana, també. El toc de campana és una tradició perquè, ara mateix, ja no és una necessitat. A més, s’han perdut la majoria de tocs, com el que avisava de l’atac dels pirates. A la nit, cal que toquin les campanes només per tradició? Tenim despertadors, mòbil i, a vegades, la música del veí. De veritat que cal que segueixin tocant per un tema tradicional? Que ho preguntin al doctor Estivill, a veure què hi diu.