La col·leccionista

Seguim o, com assumeix aquesta sèrie, repetim amb Eric Rohmer. Després de recordar com va filmar el cos de Pauline (Amanda Langlet) passejant a la platja, vaig pensar que el cineasta també ho havia fet de manera semblant en el cas d’altres adolescents i joves, com ara les protagonistes del Conte d’été fet present a les “ombres” de l’any passat, i vaig sentir el desig de reveure La collectionneuse amb la intuïció que així comença. Feia molt de temps que no veia la pel·lícula i, certament, al principi una noia joveníssima (Haydée/Haydée Politoff) passeja sola per una platja. La càmera la duia Néstor Almendros, que va captar la llum de tantes pel·lícules d’un director que volia mostrar la bellesa del món, però la mirada és de Rohmer: del pla general als primers plans que es delecten amb el rostre, les cames, el tors, l’espatlla, el coll. Vaig tenir la sensació que el moralista Rohmer va ser una mica un vieux cochon fins i tot abans de ser vell: La collectionneuse, del 1968, va rodar-la quan tenia 48 anys.

Aquestes primeres imatges corresponen a un dels tres pròlegs que obren el film, que forma part dels Contes morals, un cicle en què un home té una relació amb una dona, però en coneix una altra que el desestabilitza sentimentalment. El segon presenta Daniel, un pintor abstracte, conversant amb un escriptor. I el tercer mostra Adrien, un marxant d’art interpretat pel seductor Patrick Bauchau, acomiadant-se de la seva parella, que passarà l’estiu a Londres. Adrien prefereix unes vacances tranquil·les en una casa de camp de la Provença en companyia de Daniel. Allò que ignora és que el seu amic hi ha acollit Haydée, que el torba (cosa que ens explica per què fa de narrador) amb el convenciment que, essent una col·leccionista d’homes, vol seduir-lo. Ell la rebutja fent-li retrets morals, però és sabut que, en els films de Rohmer, una cosa és el que els personatges diuen i una altra és la que senten o pensen. Demà: Le mèpris, Jean-Luc Godard, 1963)