Francesc Cabana
Quadern d’economia
Fronts ofensius i defensius
L’enfrontament entre Catalunya i el govern central té ja molts anys de vida, però les circumstàncies econòmiques i polítiques han canviat, de manera que el conflicte s’ha globalitzat. D’aquí que es pugui parlar de front interior i front exterior. Al mateix temps, hi ha una actitud ofensiva aplicable només al govern central i una conducta defensiva que respon a l’actitud i accions del govern català.
El govern central actua contra Catalunya a nivell interior i a nivell exterior. A nivell interior ha utilitzat especialment una judicatura caducada i polititzada, mentre que a nivell exterior ho ha fet a través de les ambaixades o de les trucades directes de Madrid. Posaré un exemple no resolt. La fàbrica Seat, la més important de Catalunya, busca un terreny per a construir-hi la fàbrica de bateries destinades als seus cotxes elèctrics, que cada cop tenen més importància. La direcció de Seat va dir que la fàbrica de bateries hauria d’estar situada prop de la central de la Seat. És fàcil d’imaginar que el govern central ha indicat als dirigents de la Seat que Fraga també és a prop de Martorell, així com Saragossa o Pamplona. Catalunya defensa els seus interessos, que són els d’una fàbrica amb un alt nivell de personal qualificat, situada a Catalunya i, sobretot, prop de Martorell. El resultat ens dirà si ha guanyat el front ofensiu o el defensiu.
Catalunya té una actitud purament defensiva. No pot demanar més. Es troba, però, que les multinacionals estrangeres tenen una feblesa per Catalunya, no pas per motius polítics sinó simplement econòmics. Saben que aquí hi trobaran personal qualificat, una administració amb defectes, però efectiva, i un marc econòmic favorable que els permet trobar una peça de recanvi a una hora de distància de les seves fàbriques.
Aquesta actitud favorable de les multinacionals estrangeres competeix amb el front ofensiu del govern central espanyol, que es mou a través dels representants polítics en ambaixades, consolats, etc., i de gestions més directes i personals, si se’n poden trobar. L’acció ofensiva de l’Estat espanyol pot anar acompanyada, potser tàcitament, de mesures que puguin perjudicar, per exemple, l’economia francesa a nivell d’aranzels, de comunicacions, de transports o de qualsevol altre tipus d’acció en què la posició espanyola tingui més força que la francesa.
El resultat, lògicament, ha de ser favorable al govern central espanyol. Si Catalunya ha guanyat alguna batalla, és perquè el centralisme ha badat. El govern de la Generalitat es pot trobar també que Madrid li demani concessions no previstes a l’Estatut d’Autonomia, a canvi d’autoritzacions sobre localització d’indústries estrangeres. No oblidem també que el mercat espanyol representa encara un 30% del total de les vendes catalanes.
Tot plegat resulta una mica complex. És difícil destriar el pes efectiu i final del front ofensiu o defensiu. És difícil destriar-lo, però els dos fronts hi són sense cap dubte. El govern central actuarà discretament fora d’Espanya i el govern català farà el mateix en les seves relacions amb el govern central o amb les direccions generals contactades. El que és segur és que els catalans no ens avorrirem en els propers anys, que els optimistes fixen en deu per a aconseguir l’objectiu final, altres en vint-i-cinc, i una pila es limiten a callar i a mirar al cel.