Com si fóssim immortals

Durant un dinar a l’hostal de la Gavina, uns amics ens inviten a anar-los a visitar a Sant Joan de Mediona, on tenen casa, i per animar-nos ens asseguren que el Penedès, tan ple de vinyes, està destinat a desbancar l’Empordà. Reaccionem amb una incredulitat respectuosa, perquè ben mirat no coneixem d’aquella terra més que alguns vins i sospitem que de la nostra n’hem fet una espècie de reserva intocable perquè hi passàvem l’estiu de petits, perquè en coneixem quatre camins i un parell de platges, perquè hi hem estat feliços, però potser això sol no serveix per establir categories paisatgístiques nacionals. Veniu, insisteixen, allò avui és tal com recordàveu l’Empordà. Aquest deu ser el problema: no tenim la impressió que hi hàgim sortit perdent, aferrats només al record, ni que la dolcesa d’altres estius formi part d’una imatge mítica i clausurada que no arribi a tocar també, amb la seva glòria lluminosa, les vacances del present. Mentre parlem, va decaient la tarda damunt la platja de s’Agaró. Som en un dels millors hotels de la Costa Brava, compartint taula amb gent de molta posició (al pàrquing, hem fet broma de la falta de classe del nostre petit Citroën, enfrontat a la carrosseria fulgurant de tants de BMW i Porsche i Jaguar), però no sentim que siguem un error pintoresc enmig del luxe, que aquí adopta en tot cas la forma d’una hospitalitat franca i, a estones, d’una familiaritat sorneguera i descamisada. No ens costaria gens acostumar-nos a la bona vida, a les ostres del vermut, a la salsa prodigiosa amb què ens han portat banyat el déntol, a la despreocupació que regna rere el vol d’aquestes cortines de la terrassa que, cada cop que s’inflen amb el vent, deixen entreveure el guspireig del mar. Algun dia, ens comprometem, anirem al Penedès, però avui deixeu-nos estimar encara aquest Empordà on cada roca té un nom i cada arbre assenyala un camí que hem resseguit. Hi havia una pineda, on fèiem l’arròs, i una figuera al jardí de darrere de la casa de Riells que vam perdre, i una fleca on ens aturàvem a comprar pa cruixent i merengues per als petits, i una cala, crec que a Colera, on vam anar a banyar-nos amb uns amics dels pares, fa una colla d’anys. Les nostres riqueses són aquests records esgarriats, i la meravella inaudita que encara existeixin llocs a la terra que ens els revisquin un estiu rere l’altre, com si fóssim immortals.