Torna el país rural

Comencen a veure’s senyals d’una certa recuperació demogràfica de la Catalunya buidada que ha despoblat el país rural de manera accelerada en els últims vint anys. L’allau d’immigrants arribats a partir del 1995 fins a la crisi del 2008 havia parat el cop de la fugida massiva de joves cap a la ciutat. Tant és així que si aquells nouvinguts marxessin tot d’una el país s’ensorraria econòmicament i també socialment. La pagesia està estabilitzada malgrat que hi ha menys pagesos que fan tanta o més feina amb maquinària moderníssima. La producció d’oli, vi, cereals i fruita és constant i el problema, en tot cas, són els preus abusivament baixos que desesperen els agricultors.

La Catalunya buida és més evident als termes municipals que als pobles petits on encara hi ha gent que pren l’ombra sota una morera i enraona de tot i de res. Fent un tomb a peu per camins que comuniquen partides, trossos, cabanes, basses o antigues eres no volta ningú. Algun ciclista esvalotat o un tractor llunyà trenquen el silenci on fa anys hi havia homes i dones que treballaven al camp, enraonaven, cantaven o es trobaven per dinar o berenar. Potser millor que sigui així perquè la repoblació del país buit no vindrà per l’agricultura o la ramaderia, sinó per l’arribada de professionals de mitjana edat que descobreixen que tot el que es pot fer al món urbà és possible fer-ho en un ambient més tranquil, observant el comportament de la natura, sense les angoixes de la contaminació acústica i amb igual o més eficàcia. La pandèmia ha estat dura per a tothom. També per als que viuen en l’entorn rural. Però ha despertat l’interès entre els urbanites que una manera diferent de viure és possible. Una de les condicions perquè alguna gent decidís llogar o comprar casa en pobles gradualment deshabitats és la instal·lació de la fibra òptica en molts indrets del país. Ha estat, parlo de la vall del Corb, per exemple, com l’arribada del ferrocarril ara fa més de cent anys. La connectivitat potent a internet permet el teletreball i viure informat i comunicat amb els més propers i els més allunyats. La revolució de tenir-ho tot a l’abast sense perdre les oportunitats de conrear un petit hort o prendre la fresca al carrer en aquests dies estivals ja s’ha produït. A prop de la terra, sense perdre el contacte amb el progrés.

El canvi és tan remarcable que els barcelonins o altres urbanites que volen instal·lar-se al país rural ja no miren els del poble amb un cert complex supremacista, sinó que la majoria tenen la voluntat d’adaptar-se a les maneres i al ritme de les formes de vida locals, tan variades i tan riques com les de qualsevol altre nucli humà. Seria molt convenient que les regles de l’urbanisme que regeixen arreu per igual tinguessin la flexibilitat d’adaptar-se als ambients rurals on falten habitatges per recuperar població atès que molts dels que abandonaren els pobles mantenen les cases com a segones residències. Hi ha espai i també oportunitats per equilibrar demogràficament un país que està concentrat en la gran àrea de Barcelona. Tenint en compte, naturalment, totes les variants estètiques i mediambientals que calguin. Però s’ha de donar facilitats urbanístiques perquè el conjunt de persones que habitin en la nova ruralia puguin viure en cases àmplies, còmodes i clares. Per això calen polítiques realistes, flexibles i humanistes. Pensant en la gent. El poeta romàntic alemany Goethe deia que el món no podria existir si no fos tan senzill.

No es tracta d’imposar res a ningú, sinó de fer servir les noves eines de coneixement i comunicació perquè el fil de la cultura vagi cosint els estrips que havien esquinçat les distàncies socials i emocionals entre el món urbà i el món rural. El transvasament demogràfic no es produirà avui per demà ni serà dramàtic, sinó que s’anirà fent de manera imperceptible i constant. En bona part dependrà de la voluntat política dels governs de torn, que haurien de posar les llums llargues sense pensar només en les properes eleccions, sinó en les generacions que vindran. Suposo que aquestes reflexions poden ser qualificades d’idealistes o de fantasioses. Però és la direcció en què bufen els vents de l’extraordinari progrés que suposa la nova realitat científica i tecnològica. La sofisticació més elaborada serà molt a prop de la natura on es farà millor la recerca i on es podran establir relacions més humanitzades amb la gent que ens envolta. Curiosament, els grans avenços de la ciència ens porten cada cop més cap a escenaris desconeguts, però

alhora ens atansen més a la terra de la qual, d’una manera o altra, tots provenim.